The Visitor

Director: Thomas McCarthy

Intèrprets: Richard Jenkins, Haaz Sleiman, Danai Jekesai Gurira, Hiam Abbass.

Gènere: Drama. USA, 2007. 100 min.

Valoració: ΟΟΟΟΟΟΟΟΟΟ

Amb més d’un any de retard, arriba aquesta petita joia a les nostres pantalles… i em temo que no trigarà gaire a marxar-ne. The Visitor és d’aquelles pel·lícules que ens recorden que d’Estats Units poden sortir coses interessants de tant en tant. La seva senzillesa i humilitat amaguen una història plena de contrastos i matisos que ens fan riure, gaudir, patir o indignar sense necessitat d’imposar-nos-ho. La simple humanitat dels seus personatges ja ens fa entrar a les seves vides de forma que no en vulguem sortir fins que nosaltres ho decidim. I és que estem davant d’aquells films que ve de gust recordar i que ens inculquen un missatge que no s’esborra així com així. No és una obra mestra, però és que no pretén ser-ho, només vol comunicar de forma honesta i transparent una porció de vida de certs personatges que potser ens estem creuant pel carrer cada dia.

La peli comença amb una presentació del personatge que és tota una lliçó de narrativa i direcció, ja que uns quants plans enllaçats ja ens donen un munt d’informació del tipus de vida que porta i diversos trets de la seva personalitat. A partir d’aquí, la història evoluciona de forma molt més ràpida del que sembla, ja que, tot i que el ritme tendeix a ser pausat, la varietat de girs i situacions fa que resulti molt amena i agradable. Tal com passa a l’inici, les escenes solen ser molt curtes, centrant-se en allò essencial i en donar imatges plenes de significat. En moltes ocasions, un simple pla de tres o quatre segons pot tenir un altíssim contingut, amb la qual cosa podem passar de seguida a l’escena següent. Amb això, The Visitor té un factor impactant inesperat, però molt i molt efectiu.

Parlar d’aquest film és parlar inevitablement de Richard Jenkins, un actor relativament desconegut que es treu de la màniga una actuació genial sense necessitat de canviar gaire la cara al llarg de tota la peli. La sensació de soledat i desencís que transmet el protagonista no permet quedar-se mirant i prou, et lliga a ell i et fa desitjar-li realment que les coses li vagin bé. Jenkins aconsegueix fer-nos emocionar, però també fer-nos riure d’una forma tan subtil com natural. Globalment, ens deixa un sentiment de compassió, de pensar que a vegades la vida és massa dura amb persones que no ho mereixen i que probablement hi ha molts Walter Vale pel món, sense que ho sapiguem.

Una senyal clarament il·lustrativa de la senzillesa de The Visitor és que es redueix pràcticament a només quatre personatges, i el cert és que els tres acompanyants de Richard Jenkins estan a l’altura. En tots ells, un element comú, una interpretació perfectament mesurada i la capacitat de donar al personatge la força que es mereix i el paper que juga a la història. Tot i que pot patinar una mica a nivell d’adequació d’edat (en el sentit que ens presenten una mare que no s’assembla gaire al seu fill i que es veu excessivament jove), no es pot retreure res als intèrprets secundaris. A banda d’ells, l’altre gran personatge de The Visitor és sens dubte la música, el ritme, allò capaç de revitalitzar qualsevol ànima per perduda que estigui. La força i vitalitat que desprèn és realment inigualable, i et fa entrar ganes d’afegir-t’hi tu també si en tinguessis l’oportunitat.

A banda de tractar qüestions molt personals i profundes, The Visitor també és un film de denúncia. La psicosi generada a Estats Units des de l’11-S envers la immigració dóna lloc a accions i situacions completament inexplicables i injustes, i Thomas McCarthy no ha volgut escatimar recursos per plasmar-ho i deixar-ho en evidència. Un cop més, el film encerta en no deixar-se portar per radicalismes ni excessos, ja que segueix funcionant igual i aconsegueix deixar-te unes sensacions tan intenses com les que tens després d’un final rotund, impactant i descol·locant.

Tal com he dit, estem davant d’una d’aquelles perles que mereixen un públic extremadament més ampli del que tindran, però que són castigades per l’absència de promoció i de sales on es projecta. És per això que valoro especialment el fet de comentar films com The Visitor, ja que darrere hi ha una voluntat especialment sincera de que tothom la vagi a veure o, almenys, sàpiga de la seva existència.