M.A.Confidential

A Guillermo del Toro tampoc li importa fer obvi el protagonisme de l’aigua a la història. En realitat, es podria dir que no passen tres o quatre escenes seguides de La Forma del Agua sense que l’element no aparegui d’una forma o altra. I no ho fa amb un criteri arbitrari, ja que el mode amb què la protagonista Elisa (una fantàstica Sally Hawkins) es relaciona amb l’aigua ens va representant el seu estat emocional. O el que és el mateix: la seva progressiva “amfibització” per a fugir d’una vida trista i solitària. Des de la seva imatge inicial, submergida en una espècie de somni aquàtic, fins a pràcticament fer de l’aigua el seu medi predilecte. Pel camí, La Forma del Agua regala instants tan senzills i potents com el d’Elisa dirigint amb el dit les gotes de pluja des de la finestra de l’autobús. Poc a poc, l’aire que la fa sentir incompleta (en el sentit de la seva incapacitat de comunicar-se amb la veu) deixa lloc a una aigua on se sent molt més còmoda.

La Forma del Agua també s’expressa constantment a través de la seva fotografia. Guillermo del Toro inunda la pantalla de verds i blaus, i rodeja Elisa d’un to fred i melancòlic, però a la segona meitat de pel·lícula la protagonista comença a incorporar elements vermells al seu vestuari. D’altra banda, la imatge perd contrast i es torna molt més monocromàtica quan apareix el malvat personatge de Michael Shannon, el qual torna a ser una garantia. Detalls com aquests, sumats a la brillant banda sonora d’Alexandre Desplat, demostren la cura amb què Del Toro ha vestit tots els elements de La Forma del Agua. De fet, el film també respira un gran esperit cinèfil, tant per l’aroma clàssic de la història com per la constant presència de referències al setè art com a refugi emocional o font de complicitat, com la que tenen Elisa i el seu veí Giles (Richard Jenkins).

Precisament, el valor que tenen tots els personatges secundaris dins de la història torna a demostrar la voluntat de Del Toro de no deixar lloc a cap mena de farcit a La Forma del Agua. El citat Giles, per exemple, no només es converteix en una figura entranyable, sinó que personifica la crítica social vers la discriminació dels homosexuals i altres minories, tot i que a Del Toro aquest discurs li surt una mica massa pel broc gros. Pel que fa als personatges de Michael Shannon i Michael Stuhlbarg, són capaços d’aixecar i mantenir una trama paral·lela d’espionatge USA vs URSS que, a més a més, encaixa amb la principal. El film fins i tot dedica els seus minuts a descriure la farsa de “somni americà” que viu el personatge de Shannon. Finalment, Octavia Spencer hi aporta tot l’apoderament femení en una època clarament masclista, i a sobre ho rega amb un humor que escau a la perfecció dins de la història. Tot suma perquè La Forma del Agua acabi sent una pel·lícula riquíssima a nivell narratiu.

A pesar del classiquisme que es palpa en el conjunt, Guillermo del Toro planteja en realitat una història que acaba sent transgressora. I és que La Forma del Agua és com agafar un conte de Disney i donar-li la volta. La veu en off inicial del film descriu per primera vegada Elisa com “the princess without voice”, i en efecte estem davant d’una princesa atrapada que troba un príncep destinat a alliberar-la, però aquí no hi ha petó salvador, ni el príncep es converteix en un model de revista per a fer-ho tot més fàcil. No hi ha el fals missatge de La Bella i la Bestia, sinó que la bellesa es percep veritablement a l’interior, i és la princesa qui ha de derrotar tots els obstacles. Per tot això, La Forma del Agua sap tocar la fibra sense atacar-nos el llagrimer i queda destinat a ser un d’aquells contes cinematogràfics que caldrà preservar al cap dels anys.