What Just Happened

Director: Barry Levinson

Intèrprets: Robert De Niro, Catherine Keener, John Turturro, Bruce Willis, Sean Penn, Robin Wright Penn, Michael Wincott.

Gènere: Comèdia. USA, 2008. 90 min.

Valoració: ΟΟΟΟΟΟΟΟΟΟ

Barry Levinson és d’aquells directors impossibles de definir, ja sigui per la inexistent mínima línia coherent entre les seves pelis, com per la immensa irregularitat en la qualitat d’aquestes. Així doncs, el fet que hagi dirigit grans pelis com Rain Man o Sleepers no ha de servir de precedent a l’hora d’esperar alguna cosa de les seves pelis més recents, cosa que ja s’ha demostrat. En el cas de What Just Happened, ens trobem amb una comèdia curiosa, simpàtica i amb un repartiment més que atractiu, però que acaba convertint-se en un producte totalment superficial i anecdòtic. I és que les seves intencions amagades (si és que existien) de fer sàtira del món de Hollywood i el seu funcionament es queden en ben poca cosa, probablement per falta de valentia o per ser víctima, precisament, de les situacions que plasma el film.

L’argument, basat en les memòries del propi productor i guionista de la peli, Art Linson, vol endinsar-nos a les entranyes de la indústria cinematogràfica i mostrar-nos, en clau d’humor, tot el que passa abans que no veiem una peli al cinema. La censura per part dels productors executius, que són els qui posen en joc els seus diners, les excentricitats d’actors i directors, les converses amb mànagers de tot tipus o les enveges internes són alguns dels aspectes que il·lustra What Just Happened. Tot plegat transmet una sensació una mica ambigua, ja que d’una banda costa prendre’s seriosament el que passa, però de l’altra tampoc ens estranyaria gens si realment fos semblant a això. El millor és agafar-se el film com el que és, una comèdia molt distesa en què algunes grans estrelles de Hollywood no els importa parodiar-se a si mateixos, sense intentar buscar-li gaire més sentit crític.

Tot i no ser una meravella interpretativa, la pel·lícula és una relativa redempció per a Robert de Niro, ja que les seves últimes actuacions havien deixat molt que desitjar (a recordar la infame Asesinato Justo i el pirata amanerat de Stardust). De Niro porta el pes del film de principi a fi i treu un protagonista força carismàtic, sense necessitat d’excessos ni sobreactuacions. En realitat, el seu personatge és probablement el més “normal” de tots. Al seu costat, un repartiment de luxe amb Bruce Willis, John Turturro, Catherine Keener o Sean Penn, amb la particularitat que alguns d’ells s’interpreten a si mateixos. El cas més destacable, i sens dubte la trama més divertida del film, és el de Bruce Willis, que apareix molt més entrat de pes i amb una barba impressionant. La principal víctima, a banda de De Niro, és John Turturro, molt a gust amb el paper de mànager maniàtic i estressat.

Tot i presumir d’estar basat en les memòries reals del propi guionista, l’argument de What Just Happened és més aviat fluixet i es refugia tan sols en unes quantes situacions veritablement gracioses. La peli no arriba a aprofundir en gairebé res, només va passant per sobre dels fets i les relacions entre personatges, moltes d’elles buides i sense cap aportació de valor al film. D’altra banda, també s’acaba caient una mica en reiteracions i es nota que en algunes ocasions la peli pretén fer més gràcia de la que en realitat fa. No obstant, el fet que he comentat anteriorment respecte el rigor amb què te la prens fa que el nivell d’exigència tampoc sigui massa elevat. Això sí, al final el resultat acaba sent un producte més inofensiu del que hagués pogut ser si s’hagués afilat una mica més l’humor i cuidat mínimament el guió.

What Just Happened és d’aquelles comèdies que no fa mal a ningú i que assegura distracció durant hora i mitja. A més, deixa unes quantes imatges força curioses protagonitzades per algunes de les cares més famoses de Hollywood. No obstant, un no deixa de pensar que precisament aquest repartiment de luxe i la temàtica tractada s’havia d’aprofitar millor, i que es podia construir un film una mica més digne d’ells. I potser tampoc no hagués anat malament una mica més de mala llet, per què no dir-ho. Serà que a Hollywood li fa una mica de por riure’s de si mateix, per allò de “pel que puguin dir”.