Jurassic World: Fallen Kingdom
Director: J. A. Bayona
Intèrprets: Chris Pratt, Bryce Dallas Howard, James Cromwell, Rafe Spall, Toby Jones, Justice Smith, Daniella Pineda, Ted Levine, Geraldine Chaplin, Jeff Goldblum, B.D. Wong, David Olawale Ayinde.
Gènere: Ciència-ficció, aventures, acció. USA, 2018. 130 min.
Tres anys després de la destrucció del parc Jurassic World, els dinosaures viuen lliurement a l’Illa Nublar, però la seva existència està en greu perill per culpa de l’erupció del volcà que hi ha al centre de l’illa. Enmig del debat sobre si cal salvar-los o no, un grup activista liderat per Claire i Owen aconsegueix viatjar a l’illa per a ajudar a evacuar els dinosaures i portar-los a un lloc segur.
Veure el nom de Juan Antonio Bayona al capdavant d’una de les grans superproduccions de Hollywood d’aquest any suposa tot un esdeveniment. No només pesa la proximitat, sinó també el mèrit d’haver arribat a aquesta enorme fita després d’una trajectòria de només tres títols. Ara bé, dit això, un cop s’apaguen els llums de la sala el que compta ja només és la pròpia pel·lícula. I aquí, Jurassic World: El Reino Caído punxa de forma estrepitosa. Tot i els intents de Bayona de fer-se seva la història i incorporar els trets identitaris del seu cinema, el film es veu arrossegat per un guió paupèrrim que oblida donar un mínim significat a tot allò que passa. L’espectacle visual hi és, però veure dinosaures en una pantalla de cinema ja no és quelcom extraordinari, no ens enganyem. El que necessitàvem eren motius que justifiquessin el fet que ens els tornessin a mostrar, i Jurassic World: El Reino Caído no aconsegueix donar-nos-en gairebé cap. Se’n salven escenes comptades, i poca cosa més.
De principi a fi, la pel·lícula es mostra sòlida a l’hora de conservar el seu denominador comú: les males decisions. No només em refereixo a les que determinen el rumb de la història, sinó les que prenen tots els que en formen part. Per descomptat que cal ser conscient de quin tipus de pel·lícula estem veient i que no podem estar analitzant des de l’estricta racionalitat tot el que hi passa, però Jurassic World: El Reino Caído ho posa massa difícil per a connectar amb les accions dels seus personatges. Des del punt en què decideixen tornar a l’illa en plena erupció volcànica per a rescatar uns dinosaures que fa tres anys gairebé els maten, la sensació és que res del que fan té sentit. Ja sigui perquè l’acció en si és una estupidesa, o perquè no hi ha una mínima explicació de per què aquell personatge prendria una decisió com aquesta. Si realment els fets de Jurassic World tenen incidència a Jurassic World: El Reino Caído, la conclusió és que ningú n’ha après cap lliçó i es torna a caure en els mateixos errors.
De fet, els protagonistes Owen i Claire segueixen sent completament plans, sense cap tret personal o motivació que els defineixi i ens faci identificar amb ells. Ni tan sols el seu suposat vincle sentimental, de cert pes a l’anterior film, està mínimament treballat a Jurassic World: El Reino Caído. Aquestes mancances també s’apliquen a la resta de personatges, sobretot en els clixés d’afroamericà que fa riure (o ho intenta) i asiàtica científica reivindicativa, que no tenen cap mena d’aportació més enllà de resoldre escenes puntuals. Tampoc hi ha un treball prou consistent en el vell Lockwood o el relleu generacional que representa la seva néta (amb certa revelació sobre el seu origen que no té ni cap ni peus). Si mirem el bàndol “dolent” de Jurassic World: El Reino Caído, ja entrem de ple a l’esperpent: aires d’organització malvada de pel·lícula de James Bond, primers plans de comptadors de dòlars que no deixen de pujar i, com a punt àlgid, una subhasta de dinosaures absolutament grotesca i ridícula.
La impossibilitat sempre ha format part de l’essència del blockbuster d’acció, però perquè les llicències no grinyolin han de seguir una certa continuïtat respecte la resta i, en definitiva, no prendre l’espectador per ingenu una i altra vegada. I la sensació és que a Jurassic World: El Reino Caído tot això li és bastant igual, o que realment creu que li passarem per alt absolutament tot. Un cop més, no estem parlant de posar-nos primmirats davant un film com aquest, però quan la història es repenja tant en aquests recursos o incoherències, tot acaba resultant massa descarat, per molt que el llistó de la credibilitat ja estigui baix de per si. Traslladar els dinosaures a un altre entorn i utilitzar-los en situacions i escenaris diferents als que havíem vist fins ara podria ser interessant, però no es pot fer suspenent qualsevol mena de rigor. Tot això fa que sigui molt complicat implicar-se en el que passa a Jurassic World: El Reino Caído, a no ser que ens ho prenguem en conya.
No deixa de ser lloable l’intent de J. A. Bayona de portar el film i la temàtica al seu terreny, passant del gènere catastròfic a jugar amb el terror i l’estètica gòtica, però la inconsistència de la història és un llast massa pesat. El director també busca amb bon criteri imatges icòniques i també homenatges a la Jurassic Park original, i la veritat és que se’n poden salvar unes quantes. Ara bé, la certesa que Jurassic World: El Reino Caído no li arriba a la sola de la sabata al film de Spielberg també és inevitable. Més enllà de totes les febleses narratives, el pitjor és que aquesta nova entrega de la saga no transmet cap mena d’emoció, i tractant-se de Bayona -que d’això sol anar inclús massa sobrat- és una mala senyal molt significativa. És probable que Jurassic World: El Reino Caído arrasi a les taquilles d’arreu del món i entri a tots els rànquings històrics de recaptacions, però m’estranyaria que el director català estigués realment satisfet amb aquesta pel·lícula.
Martí
M.A.Confidential 
Retroenllaç: JURASSIC WORLD: EL REINO CAÍDO – 12 años de esclavitud