M.A.Confidential

Captain America: Civil War

Directors: Anthony i Joe Russo

Intèrprets: Chris Evans, Robert Downey Jr., Scarlett Johansson, Sebastian Stan, Anthony Mackie, Don Cheadle, Jeremy Renner, Chadwick Boseman, Paul Bettany, Elizabeth Olsen, Paul Rudd, Emily VanCamp, Tom Holland, Daniel Brühl, Frank Grillo, William Hurt, Martin Freeman, Marisa Tomei

Gènere: Acció, còmic, fantàstic. USA, 2016. 145 min.

Definitivament, la marca “Avengers” (o “Vengadores”) i tot allò que l’envolta s’ha consolidat com la gallina dels ous d’or per a aquesta entitat cada cop més i més poderosa anomenada Univers Cinematogràfic de Marvel. No només conté els personatges nuclears de la franquícia, sinó que manifesta ser l’escenari en què més còmodes es senten els responsables de fer evolucionar narrativament aquest gegantesc hàbitat de superherois de tota mena. A Capitán América: Civil War, aquests trets assoleix el nivell més elevat fins ara, però el que se’n pot extreure no és necessàriament positiu en tots els sentits. Si bé estem davant d’una magnífica pel·lícula d’aventures amb un equilibri quasi perfecte en el seu ritme, el seu to i el seu repartiment de quotes de protagonisme, també assistim a una mostra més evident que mai que Marvel té serioses dificultats per a atrevir-se a sortir d’aquesta bombolla on es troba tan còmode; i que necessita afrontar-ho si no vol que comenci a passar-li factura.

No deixa de ser curiós que les dues grans apostes enfrontades d’aquest any (Batman v Superman per part de DC Comics i Civil War per part de Marvel) plantegin el seu conflicte principal enfocant el mateix concepte: els danys col·laterals, el debat social i polític sobre el paper dels superherois, i el posterior enfrontament intern entre aquests. Al mateix temps, resulta molt simptomàtic, el mode en què Marvel contraposa totes aquelles idees que tant de potencial tenien al film de Zack Snyder, però que acaben sepultades per un despropòsit de guió. A Civil War, directament ens ho trobem tot fet i resolt en pocs minuts perquè comenci de veritat l’objectiu del film: la formació dels dos bàndols. Així doncs, al film no l’interessa massa reflexionar sobre el rerefons o les implicacions socials i polítiques d’aquest polèmic tractat que ens presenta com a inductor dels fets, sinó que es mor de ganes per passar a l’acció i donar el que tothom espera. No és que actuï amb presses, però sí que evita deixar temps per a discursos, metàfores o elucubracions.

Queda clara la postura del Capità Amèrica. Queda clara també l’oposició d’Iron-Man. A partir d’aquí, només cal anar estirant el fil de la tensió i procurar que els dos bàndols tinguin els mateixos integrants per tal que la foto quedi equilibrada; i tampoc cal donar explicacions massa convincents dels motius que porten a cadascun d’ells a escollir-ne un o altre. En realitat, saben que són detalls que ni tan sols els propis fans estan esperant. Ara bé, assumides les seves prioritats i la seva lleugeresa argumental, Capitán América: Civil War funciona com una maquinària engreixada a la perfecció al servei dels desitjos del seu públic: el fa vibrar, el fa riure, el fa emocionar i li dóna aquelles imatges que està esperant. I ho fa amb uns directors, Joe i Anthony Russo, que per fi deixen una empremta clara en un títol de Marvel i demostren dominar a la perfecció el potencial que els dóna cada personatge, ja sigui individualment o dins del magnífic joc en equip que els Vengadores executen com ningú.

Capitán América: Civil War és probablement la pel·lícula que Marvel ja tenia al seu horitzó des que es va començar a implicar seriosament en el negoci cinematogràfic, i el cert és que ha aconseguit fer el camí idoni per a arribar-hi. Tenia els espectadors allà on volia, el terreny preparat, la seguretat de comptar amb un bagatge que li havia permès aprendre lliçons i corregir errors. I el resultat són dues hores i mitja de cinema de superherois en la seva vessant més festiva, dinàmica i espectacular, fins i tot amb escenes realment memorables; la lluita a l’aeroport, amb totes les seves variables i combinacions, és magnífica, i moments com la visita de Tony Stark a la casa dels Parker tornen a demostrar que Marvel gestiona molt bé l’humor autorreferencial. Ara bé, un cop gaudida la pel·lícula a la sala i comentada amb tothom, em pregunto què ens haurà aportat Civil War per tal de ser recordada com el suposat cim de Marvel a dia d’avui, i em costa trobar la resposta.

O sí que la trobo, i és que espero que ara que té el que volia, l’Univers Cinematogràfic de Marvel s’atreveixi finalment a sortir-se una mica dels seus rails i a jugar-se-la de veritat a les seves pel·lícules importants. A Batman v Superman s’hi podia intuir una base diferent i trencadora, tot i que després ha resultat ser fallida; a Capitán América: Civil War, per molt reeixida que es pugui considerar, no hi ha cap voluntat d’intentar coses noves, de jugar-se-la i buscar que ens quedem amb la boca oberta. I encara resulta més significatiu quan un s’assabenta que a la història original narrada als còmics sí que existia aquest risc. Al cinema, Marvel és molt bona fent el que sap fer, però arribarà un moment en què no serà suficient l’ampliació de personatges i les estructures narratives tallades pel mateix patró per a pretendre que tots els seus grans films funcionin. Els 145 minuts de diversió de Civil War ja no ens els treu ningú, però el proper cop necessitarem un recepta que ens sorprengui de veritat.