District 9

Director: Neill Blomkamp

Intèrprets: Sharlto Copley, Jason Cope, David James, Vanessa Haywood, Mandla Gaduka, John Sumner.

Gènere: Ciència-ficció, acció, drama. Nova Zelanda, 2009. 110 min.

Valoració: ΟΟΟΟΟΟΟΟΟΟ

Un rotund “Peter Jackson presenta” és el primer que apareix en pantalla a l’inici de District 9, tota una declaració que vol donar-nos garanties que el que anem a veure no ho ha supervisat qualsevol, però que al mateix temps no ens assegura res. Després, un seguit de noms totalment desconeguts encapçalat pel director debutant Neill Blomkamp, un especialista en efectes especials dedicat bàsicament a les sèries de televisió i la publicitat, i un cartell d’actors i actrius sense cap referència prèvia. Després, de seguida comprovem que District 9 no serà un film convencional. Amb un atractiu format inicial de fals documental, l’ús del qual es va abandonant a partir de la meitat de la pel·lícula, el director dóna certs tocs de realisme a una història de ciència-ficció que conté molt més que humans i alienígenes, i que basa els seus punts forts més en el missatge que no pas en l’argument.

La primera gran particularitat de District 9 és que, contràriament a tots els films d’aquest tipus realitzats a Hollywood, no té lloc a Estats Units, sinó a Johannesburg, Sudàfrica. Fins i tot una veu en off fa referència, en clau irònica, a aquest aspecte durant els primers minuts. El fet que l’acció és desenvolupi en aquest país no és casualitat, ja que la situació plantejada té molt a veure amb una època històrica molt important del passat segle XX. I és que District 9 ens presenta, de forma bastant evident, el que podríem descriure com un apartheid alienígena, i darrere una forta crítica a la societat i a la naturalesa de l’ésser humà. El punt de partida del film és realment inusual i molt ben trobat, ja que ens presenta una curiosa convivència entre humans i extraterrestres (res a veure amb Men in Black), que fins ara era impossible en aquest tipus de cinema. A District 9, no ens volen destruir ni conquistar el nostre planeta, no són dolents ni perillosos per naturalesa; però tot canvia a mida que es van humanitzant.

La imatge d’aquests éssers vivint com nosaltres és realment inèdita i impactant, però també molt significativa. Són els mals de l’espècie humana els que els corrompen, els que els fan més violents, i la culpa no és seva, és nostra. Al mateix temps, la visió acollidora i hospitalària dels humans a l’inici del film es transforma en discriminatòria i repressiva. Els cartells de restricció d’accés només a humans o de clara separació d’espais per uns o altres (que, per cert, es poden veure contínuament pel carrer dins la campanya de marketing del film) són símbols que inevitablement ens recorden a l’apartheid viscut a Sudàfrica. Així doncs, tot i la seva condició de peli de ciència-ficció, District 9 no ens separa tant de la trista realitat. El format de fals documental, amb declaracions de suposats testimonis i especialistes, imatges d’informatius de cadenes de televisió o fins i tot de càmeres de seguretat (la mateixa fórmula que trobàvem a Redacted, per exemple) hi contribueix de forma notable.

La direcció de Neill Blomkamp és increïblement dinàmica i inquieta. Amb un estil que en ocasions recorda a Monstruoso o [REC], no resulta sempre molt còmode de veure, però també ajuda a generar aquest realisme. No obstant, això passa sobretot durant la primera part del film, que després es va tornant cada cop més convencional en aquest sentit. Malauradament, això també passa amb l’argument, que va de més a menys i que té un final, per mi, bastant fluixet i previsible. En general, tant l’argument com el missatge perden força a mida que avança la peli. Tot i que la història centrada en el personatge de Wikus van de Merwe és força bona i que la seva peculiar personalitat resulta interessant, arriba cert punt en què el film s’estanca una mica i es desvia cap un camí massa tòpic pel que havíem vist fins el moment. Això fa que, personalment, visqués amb més intensitat la primera meitat que no la segona.

District 9 té la meritòria qualitat d’obrir una nova dimensió en el cinema d’extraterrestres, en què els papers d’uns i altres es redefineixen. Amb un ús molt cuidat i efectiu dels efectes especials, que aconsegueixen integrar de forma sorprenent actors humans i alienígenes digitals en un mateix espai, i el gran encert de presentar un cartell d’actors totalment desconeguts (gran descobriment el d’aquest Sharlto Copley com a protagonista), aconsegueix distingir-se dins del seu gènere. Llàstima que la història acabi coixejant una mica i que es perdin part dels trets diferencials del principi. No crec que sigui un film memorable, però és molt recomanable als fans de la ciència ficció i interessant per la resta, sobretot pel missatge que transmet i la seva interpretació.