M.A.Confidential

Snowpiercer

Director: Bong Joon-ho

Intèrprets: Chris Evans, Song Kang-ho, Tilda Swinton, Jamie Bell, Octavia Spencer, Ewen Bremmer, Ah-sung Ko, John Hurt, Ed Harris, Alison Pill

Gènere: Ciència-ficció, acció. Corea del Sud, 2013. 125 min.

El gènere cinematogràfic de la ciència-ficció és una font força prolífica de les anomenades “pel·lícules de culte”, una condició que no necessàriament respon a una qualitat altíssima, sinó més aviat a un entorn determinat que es genera al voltant del film. Una gran expectació prèvia, primeres estrenes limitades, dificultat de la seva distribució i escassetat d’aquesta quan finalment arriba a les nostres sales, i finalment el boca a boca iniciat per tots aquells qui ja l’han vist i la volen reivindicar per donar-li el valor que es mereix… tots aquests són elements que solen donar aquesta dimensió especial a una pel·lícula, i són precisament els que s’han produït amb Snowpiercer. I és curiós, ja que estem davant d’una producció sud-coreana, però amb una gran participació d’Estats Units, tant a nivell de producció, com també d’actors protagonistes i no precisament desconeguts.

Snowpiercer és, en efecte, una pel·lícula que mereixia força més del que ha rebut. No només per ser un exemplar notable de cinema futurista i postapocalíptic dins del seu gènere, sinó perquè constitueix un producte d’acció i entreteniment que de ben segur hauria atret a un gran nombre de públic. El seu plantejament destaca per la originalitat i el gran simbolisme que desprèn només de partida: convertir la inamovible estructura social piramidal de la repartició de la riquesa en un tren que no s’atura mai. La lluita de la cua per arribar a la primera línia, superant totes les dificultats -aquí en forma de vagons- que el sistema li prepara, és el fil conductor de la pel·lícula, que evidencia aquesta mena de virus innat humà que ens faria comportar-nos de la mateixa forma per molt que tinguéssim el planeta congelat i estiguéssim vorejant la desaparició com a espècie. Llàstima que en ocasions el film s’entesti en verbalitzar tot aquest simbolisme, quan ja era prou obvi.

Aquest avanç de la classe obrera per assolir la punta de la piràmide i desbancar el més ric està plasmat de forma molt interessant, i també rica en vessants i enfocs de tota mena. És per això que Snowpiercer té també un avanç descompassat, capaç de canviar per complet l’escenari de l’acció, agafant fins i tot un punt surrealista i desconcertant, però en cap cas és un aspecte negatiu, sinó que li dóna una personalitat força especial i demostra l’atreviment de la seva proposta. La cuidada posada en escena de Bong Joon-ho (que ja va deixar un bon sabor de boca amb el particular terror de The Host) evidencia també que el film s’allunya de la rutina, i regala escenes de gran qualitat i bellesa. El sud-coreà també aconsegueix un gran ritme, no només per la celeritat de la pel·lícula en el seu inici, sinó per aquest avanç per etapes/vagons -com si de passar pantalles d’un videojoc es tractés – en què mai saps què et trobaràs a la següent.

On potser coixeja una mica més la pel·lícula és en l’arrodoniment del guió i dels personatges. En el primer sentit, perquè no sempre aconsegueix transmetre’ns tota la transcendència que pretén i perquè algunes situacions sembla resoldre-les de forma massa atzarosa; en el segon, perquè no acaba d’aclarir l’origen i l’evolució d’alguns dels personatges clau. Això sí, pel que fa a les interpretacions, s’ha de dir que sorprèn el meritori paper de Chris Evans, que aconsegueix desprendre’s totalment del Capità Amèrica i lidera la pel·lícula de forma convincent. També fa un important exercici de transformació Tilda Swinton, amb un personatge força pintoresc, mentre que John Hurt, Jamie Bell i Octavia Spencer compleixen amb ofici el seu paper. I a banda de tots, hi trobem el gran Ed Harris en un paper idoni per a ell, amb el que torna a evidenciar que ell solet és capaç de canviar l’atmosfera d’una pel·lícula.

Amb tots els seus pros i contres, als que es suma també una certa extravagància que trenca conscientment la cohesió del conjunt en algun moment, Snowpiercer completa un viatge trepidant i espectacular, on Bong Joon-ho fa un desplegament visual i sonor de gran factura tècnica gràcies a una fantàstica fotografia i una poderosa banda sonora. El seu transfons polític, social i fins i tot filosòfic enriqueix el conjunt i li dóna també una gran vigència precisament en els temps que corren. Des de Mad Max, passant per 1984 o Brazil i fins a Matrix o Equilibrium (aquesta última, no estrenada aquí i d’allò més recomanable), les referències són múltiples, però marcarà un abans i un després en el gènere de ciència-ficció Snowpiercer com diuen els més entusiastes? El pas del temps ho dirà, i pot ser que aquesta condició “de culte” la faci créixer, però també serà propensa a caure en la sobrevaloració, ja que tota comparació amb els grans referents del gènere li queda gran.