M.A.Confidential

En tot cas, és força clar que la prioritat de la pel·lícula no és parlar-nos del valor històric concret d’aquells fets, sinó centrar-se en la disputa personal en forma de triangle entre la reina Anna, Sarah de Marlborough i Abigail Masham. El progressiu enfosquiment d’aquest conflicte, bàsicament entre les dues pretendents a ser la mà dreta de la reina, és la principal basa de La Favorita. No en va, és la part més identificable amb les anteriors històries de Lanthimos, que en aquest cas –i per primer cop– no treballa amb un guió escrit per ell. La sensació és que, fins llavors, la pel·lícula queda més aviat com un passatemps en què el director vesteix amb certa gràcia una història a estones massa irrellevant. I tampoc és que el to còmic de La Favorita condueixi a la riallada, sinó que sovint es queda en la curiositat o l’esperpent; sense portar a cap lloc concret.

A nivell formal, no es pot negar que el director grec segueix generant una especial atracció a través dels seus enquadraments i moviments de càmera. Més enllà dels citats “ulls de peix” que entren en escena de forma recurrent, La Favorita és un treball brillant a nivell de fotografia i utilització dels espais. Lanthimos tendeix a enfosquir bastant la imatge, especialment cap al tram final, i s’atreveix amb il·luminacions mínimes com pot ser una simple espelma. També aconsegueix que el recarregament de les sales i del vestuari accentuï la sensació de casa de bojos que desprèn el global de la pel·lícula. El problema principal, però, és que no s’acaba de detectar de quina forma tot això està al servei d’un objectiu narratiu concret. Hi ha diverses escenes o fins i tot subtrames de La Favorita que no acaben d’aportar res, sinó que simplement es sumen a l’excentricitat del conjunt i prou.

Les actuacions del trio protagonista són l’altre gran valor de La Favorita. Olivia Colman està espectacular a la pell d’aquesta reina Anna mig trastocada i en plena degeneració física; cada cop que apareix en pantalla és imprevisible. Tampoc es queden enrere una Emma Stone que no para de demostrar que val per a tot i que aquí torna a estar brillant, i una Rachel Weisz que, tot i quedar un pèl per sota, es complementa a la perfecció amb les seves dues companyes de repartiment. A pesar d’aquest i dels altres al·licients que presenta la pel·lícula, la poca profunditat de l’empremta que deixa suposa un petit fre a la filmografia d’un Lanthimos que sempre ens havia deixat bastant més afectats. No és que La Favorita busqui un gran públic, perquè segueix sent una obra realment peculiar, però sí que constata que a Yorgos Lanthimos aquest to paròdic i mig passat de voltes no li permet ser tan potent com sabem que pot arribar a ser.