M.A.Confidential

Anomalisa

Director: Charlie Kaufman

Veus originals: David Thewlis, Jennifer Jason Leigh, Tom Noonan

Gènere: Drama, animació. USA, 2015. 90 min.

És fascinant la capacitat que té el cinema per a descriure l’essència humana amb la màxima exactitud possible sense necessitat de recórrer a personatges de carn i ossos, ni a ambientacions estrictament reals. I és notori el creixent pes que el cinema d’animació està adquirint en aquest sentit. Ho vam veure fa pocs mesos gràcies a Inside Out, on Pixar va retratar a la perfecció els nostres sentiments durant la infància, i ara ho tornem a trobar a Anomalisa, la segona incursió del guionista Charlie Kaufman (Adaptation, ¡Olvídate de Mí!) com a director. Aquí, però, passem dels descobriments vitals de la infantesa a la que més aviat és una crisi de mitjana edat, on sembla que ja no queda res de nou per a conèixer ni per a fer, i tot sembla empès per una simple inèrcia que es va repetint. Filmada a base de marionetes i mitjançant la tècnica de “stop-motion”, la pel·lícula narra una història senzilla, però carregada de sentiments que l’espectador no podrà esborrar amb facilitat.

Tal com plasma de forma clara el seu títol, Anomalisa exposa una constant reivindicació de l’anomalia dins de la normalitat, de la diferenciació dins de la monotonia. Tot i que el joc de paraules que crea amb el personatge de Lisa és relativament fàcil i explícit, ningú pot discutir que expressa a la perfecció el que busca Charlie Kaufman amb aquesta obra. D’una banda, s’esmera en retratar, pas a pas, la quotidianitat i el tedi que viu el seu protagonista; de l’altra, representa de forma simple però molt significativa la seva necessitat de fugir d’aquesta situació. Així, Michael Stone de seguida deixa de ser una marioneta i ens emmiralla en la seva humanitat, i aquest contrast de l’artificialitat visual amb l’autenticitat del seu interior genera una especial sensibilitat cap a ell. Darrere els moviments bruscos de l'”stop-motion” i les costures dels diferents materials de què està fet, el personatge mostra una franquesa que pocs actors de carn i ossos aconseguirien. És un ninot, però la sensació és que podríem mirar-lo als ulls i parlar-hi.

Però la tècnica usada per Kaufman no només respon a repte del grau de realisme que pot assolir l’animació, sinó que queda molt més justificada per com representa el principal terror del seu protagonista: l’estandarització de la mediocritat. Les mateixes cares, les mateixes veus, les mateixes paraules, les mateixes accions… un entorn capaç de generar una soledat que fa por, però que a la vegada pot encendre una llum més brillant que mai quan es troba aquell element que se surt d’allò establert. La sensibilitat amb què Kaufman passa a observar aquesta nova il·lusió que pot ajudar Michael a escapar ens duu a moments realment memorables, com per exemple la versió més dolça i emotiva que s’ha fet mai del “Girls just wanna have fun” de Cindy Lauper. La direcció i el to del film evolucionen de forma paral·lela a la ment del seu protagonista, i és aquí on l’exteriorització dels dubtes, les desil·lusions i les resignacions porten a una revolució final que acaba de demostrar que Anomalisa és molt més versàtil del que pot semblar al principi.

Entre tota la seva virtut tècnica i la escenificació del missatge que vol transmetre Charlie Kaufman, seria injust no destacar la decisiva aportació de David Thewlis i Jennifer Jason Leigh posant les veus als dos protagonistes d’Anomalisa. Tot aquest realisme és, en bona part, també mèrit seu, ja que saben convertir els personatges en un tot, i no simples marionetes amb veu a sobre. D’altra banda, la producció d’escenaris i efectes visuals és brillant, traspassant un cop més aquesta suposada artificialitat de textures i moviments que tindria el film pel fet d’estar animat, i permetent a Kaufman aconseguir enquadraments tan significatius com aquest genial aclariment del vidre entelat, la llum encegant els ulls de Michael o la suau carícia als cabells de Lisa. I el millor de tot és que el film ho fa sense buscar en cap moment amagar les imprecisions de la seva naturalesa artesanal.

Coneixent la ment de Charlie Kaufman, no deixa de sobtar que Anomalisa sigui, dins de la seva interpretació relativament apartada de la realitat, una obra tan senzilla i terrenal. I també sobta, o potser no tant, que en el fons resulti tan amarga en el seu sabor. Kaufman sempre s’ha caracteritzat per presentar-nos i simbolitzar-nos personatges atrapats dins d’un món propi i alienat que busquen desesperadament una via per a fugir (Cómo ser John Malkovich, Adaptation), però aquí demostra que no li fan falta les excentricitats mostrades en el passat per a expressar aquesta angoixa i inseguretat de no saber-ne sortir. A Anomalisa, només necessita unes quantes marionetes amb cares intercambiables i sense massa particularitats per a deixar-nos empremta de forma delicada, però molt intensa. I sí, possiblement li ha servit per a rubricar la seva pel·lícula més completa.