Kick-Ass

Director: Matthew Vaughn

Intèrprets: Aaron Johnson, Nicolas Cage, Mark Strong, Chloe Moretz, Chistopher Mintz-Plasse, Lyndsy Fonseca.

Gènere: Còmic, comèdia, acció. USA, 2010. 120 min.

Agafar els esquemes que defineixen un cert gènere o subgènere cinematogràfic i capgirar-los o exagerar-los en clau humorística és una pràctica que s’està estenent per Hollywood. I amb molt d’èxit. Fa uns quants mesos, Bienvenidos a Zombieland sorprenia tant al públic com a la crítica amb una paròdia fresca i desenfadada de les pel·lícules de zombis. Ara, ens arriba un projecte amb el mateix propòsit, però de dimensions força més ambicioses. No tinc cap dubte que Kick-Ass serà una de les sensacions d’aquest inici d’estiu i que deixarà sorprès a més d’un que la vagi a veure amb el temor de trobar-se una simple tonteria per a adolescents. I és que darrere d’aquesta esbojarrada i divertida comèdia d’acció amb superherois d’estar per casa s’amaga un retrat més proper del que sembla de la societat en què vivim.

Kick-Ass és una pel·lícula anàrquica en tots els sentits, que desmitifica per complet el concepte de superheroi i destrossa tots els estereotips que rodegen aquest tipus de pel·lícules. Començant pel protagonista, un adolescent de tendència perdedora, completament desmotivat per tot, que pren la decisió més idiota de la seva vida. Una decisió que a qualsevol altre país l’hagués deixat mort o empresonat, però que a Estats Units l’acaba convertint en la figura més popular de Nova York. Una visió sobredimensionada, sí, però és innegable que hi ha hagut casos equiparables gràcies a la “generació Youtube” i les xarxes socials, especialment en una societat tan mitòmana com la nord-americana. En el fons, Dave representa el somni de tot fan dels còmics, de com aquesta projecció que un fa cap el seu ídol pot ser real. I el film ho mostra de forma tan ridícula, cafre i irreverent, que no perd ni un gram de relativa veracitat.

La pel·lícula és un autèntic despropòsit, que juga i es burla amb els diferents tòpics del gènere i no s’amaga a l’hora d’oferir escenes ultraviolentes i sanguinàries, uns excessos que, lluny de desafinar, concorden perfectament amb l’estil del conjunt. En aquest sentit, s’ha de destacar la inestimable intervenció de Nicolas Cage (de les actuacions més autèntiques que li he vist) i sobretot de Chloe Moretz, una nena de 13 anys que es menja amb patates la resta de repartiment i protagonitza seqüències d’acció realment espectaculars, dignes del propi Chuck Norris o Jet Li. A sobre, té uns diàlegs sensacionals. No hi ha dubte, amb Kick-Ass ha nascut una estrella de la qual sentirem a parlar. Per la seva banda, Aaron Johnson encaixa a la perfecció com a protagonista, combinant aquest “look” de pringat d’institut amb un gran carisma, el mateix que acaba generant el personatge de Kick-Ass. Més que els superherois clàssics? No goso donar una resposta.

Matthew Vaughn demostra que es pren la pel·lícula seriosament, però al mateix temps amb l’absurditat i la poca vergonya que la caracteritza. El productor de Snatch i director de Layer Cake roda a la perfecció unes escenes d’acció trepidants, de clares reminiscències a John Woo (al qual citen explícitament durant el film), i que es converteix en tot un homenatge al món del còmic i tot el que l’envolta. Fins i tot una part està realitzada recreant les vinyetes del propi còmic al qual adapta la peli. La figura dels “dolents” també cau pel seu propi pes, dibuixant-los com a poc menys que inútils tot i la parafernàlia mafiosa que els envolta, amb un Mark Strong al capdavant que potser hauria de pensar en fer papers una mica diferents de tant en tant. Tot i que no totes les situacions funcionen amb la mateixa eficàcia i que el guió no és res brillant, l’entreteniment està assegurat si te la prens com és degut.

Kick-Ass té la propietat de ser coherent amb el seu missatge i la seva naturalesa de principi a fi. Moltes escenes, molts detalls, ens semblarien fora de lloc en una pel·lícula d’acció teòricament “seriosa”, però aquí només fan que alimentar un producte de pur entreteniment, plantejat amb molta originalitat i un sentit del ridícul inexistent. Això sí, crec que era una pel·lícula idònia per no superar els 100 minuts i que les seves quasi dues hores la fan caure en moments comptats de lleugera reiteració, en què la mateixa broma ja no fa tanta gràcia com el primer cop. No obstant, la recomano a tothom qui vulgui passar una bona estona, disposat a ser còmplice d’una paròdia que el sorprendrà i li resultarà menys previsible que molts altres films del gènere.

Kick-Ass 2 ja està anunciada per 2012. Tot un repte per veure si la idea sobreviu o ja no dóna més de si.