Mom and Dad
Director: Brian Taylor
Intèrprets: Nicolas Cage, Selma Blair, Anne Winters, Zackary Arthur, Joseph D. Reitman, Olivia Crocicchia, Lance Henriksen.
Gènere: Comèdia, terror. USA, 2017. 80 min.
La família Ryan no passa per un moment fàcil. Els pares, Brent i Kendall, no accepten el nou nòvio de la filla adolescent Carly i han de parar constantment les baralles entre aquesta i el seu germà petit Josh. Un dia, una estranya epidèmia transmesa a través de la ràdio i la televisió desperta un instint assassí a tots els adults vers els seus fills, cosa que obliga Carly i Josh a fugir de l’institut i mirar de refugiar-se dels seus propis pares.
Durant els últims anys, veure Nicolas Cage perdent els papers s’ha convertit en un d’aquells plaers culpables que part dels cinèfils intentem no deixar escapar. Sovint, no ens enganyem, això comporta haver-se d’empassar pel·lícules tirant a nefastes, però en el cas de Mamá y Papá les raons són suficients per a gaudir de tot el conjunt. Dirigida per Brian Taylor, cocreador d’aquella adrenalítica Crank, la pel·lícula entén molt bé la seva condició des del primer moment i es desenvolupa amb l’enginy i el ritme suficients per a tancar un conjunt molt coherent amb si mateix. Partint de la seva premissa absurda, la història desplega 80 minuts de diversió sanguinària i passada de voltes, i sap treure tot el potencial histriònic d’un Nicolas Cage a la seva salsa. És així com Mamá y Papá acaba complint unes expectatives que, sense ser molt ambicioses, haurien pogut caure fàcilment en una burda estupidesa.
Per a no convertir-se en aquesta estupidesa integral, la pel·lícula es riu constantment de si mateixa. I no només ho fa gràcies al factor Cage, que òbviament suma de forma considerable, sinó a una combinació d’humor negre i terror gore força ben aconseguida. A Mamá y Papá, Brian Taylor sap jugar les seves cartes amb prou inspiració i astúcia per a no caure en la reiteració, i fins i tot juga amb el factor sorpresa traient gags de racons inesperats. Per exemple, és capaç de tallar per complet l’acció per a introduir un absurd flashback sobre la història d’una taula de billar, el qual resulta ser realment brillant. D’aquesta manera, les mancances i la simplicitat de la trama de Mamá y Papá van trobant farciments aquí i allà; i això que, majoritàriament, no aporten res més que unes quantes riallades extres i augmentar el repertori de ganyotes de Nicolas Cage. Però ja ens està bé.
A banda del seu bon criteri a l’hora de desenvolupar la personalitat del film, a Taylor no se li poden negar certes aportacions des de la direcció, carregada de dinamisme en tot moment. El muntatge en té bona part de culpa, tant en la vessant del ritme (a les pel·lícules de Crank ja era l’element principal) com en la d’accentuar els gags i el to còmic en general. El mateix fan els enquadraments de càmera, que busquen un angle gairebé deformador de les imatges. En tot cas, no hi ha dubte que Mamá y Papá requereix una complicitat necessària per part de l’espectador, que ha d’estar predisposat a comprar i compartir els propòsits de la pel·lícula. A aquestes alçades, tot sigui dit, costa de creure que algú es posi a veure una cinta com aquesta esperant alguna cosa mínimament seriosa. La reacció davant el primer gir de coll de Nicolas Cage, en primer pla i forçant un somriure, ja pot ser un bon mesurador de la nostra relació amb Mamá y Papá. Si és positiva, és difícil que la resta falli.
La veritat és que poques lectures més es poden extreure d’un film com aquest. Es podria definir com una interpretació extrema d’aquell pensament (no al peu de la lletra, és clar) que de ben segur molts pares hauran tingut en algun moment de màxim estrès amb els seus fills, però dubto que pertoqui valorar d’aquesta manera una pura diversió gamberra com Mamá y Papá. La seva progressiva bogeria funciona, també els tocs d’humor i d’autoparòdia, i a més cal apuntar que tant Nicolas Cage com Selma Blair s’entreguen per complet a la causa. Poca cosa ens aportarà a nivell narratiu o artístic, però l’hora i vint de complicitat malvada amb la pel·lícula pot resultar d’allò més complaent. I no es una fita que aconsegueixin tots els títols que ho pretenen. Així doncs, per a qualsevol espectador susceptible de gaudir aquest tipus de cinema, Mamá y Papá és una opció més que recomanable.
Martí
M.A.Confidential 
Retroenllaç: HAPPY! – 1a temporada | M.A.Confidential