M.A.Confidential

Three Billboards Outside Ebbing, Missouri

Director: Martin McDonagh

Intèrprets: Frances McDormand, Woody Harrelson, Sam Rockwell, Peter Dinklage, John Hawkes, Abbie Cornish, Caleb Landry Jones.

Gènere: Thriller, drama, comèdia negra. USA, 2017. 115 min.

Farta de veure que la investigació de l’assassinat de la seva filla porta temps en punt mort, Mildred Hayes decideix llogar tres tanques publicitàries a les afores d’Ebbing per a acusar el cap Willoughby de la policia local de no fer res al respecte. La reacció no es fa esperar, i Willoughby mira de convèncer Mildred perquè retiri les tanques, però la negativa d’aquesta comença a crear un estat de nerviosisme dins del cos de policia, que no té sospitosos a qui investigar, i també a incomodar tota la població d’Ebbing en general.

El cognom McDonagh comença a demanar a crits una posició preferent en l’escena cinematogràfica actual. El germà gran, John Michael, ha focalitzat el seu cinema a la seva Irlanda natal i ens ha ofert drames tan notables i contundents com El Irlandés o Calvary. Però ha estat el petit, Martin McDonagh, qui ha apuntat més amunt quant a ambició i voluntat de trobar un estil propi. I només ha necessitat tres títols per a consolidar-se. Després d’Escondidos en Brujas i Siete Psicópatas, el director rubrica amb Tres Anuncios en las Afueras la que possiblement és la seva pel·lícula més complexa i madura. De nou, ens trobem amb un còctel de gèneres, tonalitats i personatges tan imprevisible com, en ocasions, desconcertant, però McDonagh troba l’equilibri perquè tot acabi funcionant i encaixant. Això sí, Tres Anuncios en las Afueras és força més fosca i desoladora que les seves antecessores.

Tal com han fet altres produccions recents ambientades a l’Amèrica profunda, com Blue Ruin (2013), Comanchería (2016) o Sweet Virginia (2017), la pel·lícula parteix d’una premissa de thriller policíac o de venjança per a acabar fent un retrat social que abraça molt més que això. A Tres Anuncios en las Afueras, el desafiament inicial que la protagonista Mildred fa a la policia local no és simplement una recerca heroica de justícia, sinó un primer pas d’una dona que ha dit prou, i que ja no s’aturarà. A partir d’aquí, Tres Anuncios en las Afueras transita per situacions i personatges de tota mena, però units per un mateix denominador comú: un estat d’infelicitat del que no es veuen capaços de sortir. L’acció de Mildred, més enllà de la causa personal que té darrere, activa una reacció en cadena i poc a poc fa aflorar una ira que a vegades sembla desproporcionada, però en el fons acaba sent necessària.

A Tres Anuncios en las Afueras, Martin McDonagh, que com sempre és també l’autor del guió, sublima més que mai la seva mescla d’humor i drama, així com la impossibilitat d’etiquetar els seus personatges. El director irlandès és capaç com ningú de banyar d’un humor negre molt particular, en ocasions fregant l’absurd, qualsevol escena que en realitat és profundament dramàtica, fins al punt que més d’un cop inclús provoca un mínim desconcert. Això, però, converteix cada escena en imprevisible i fa que puguem esperar qualsevol cosa dels personatges, sigui quina sigui la primera impressió que ens hagin provocat. Des de la pròpia Mildred, tenaç i rebel fins les últimes conseqüències, però que entremig accepta una cita amb un pretendent que s’ho ha guanyat, fins el personatge de Dixon, un policia analfabet i no massa lúcid que aprèn lliçons pel camí i actua en conseqüència.

Tres Anuncios en las Afueras no acaba, ni molt menys, quan apareixen els crèdits finals. I si algú esperava una resolució tancada dels fets, en pot sortir decebut. Però cal mirar una mica més enllà: adonar-se de com la història ens ha fet entendre els personatges i les seves actituds, i constatar que la seva situació quan el film conclou és força diferent. McDonagh torna a tenir diàlegs per a treure’s el barret, capaços de fer-nos canviar la concepció que tenim d’un personatge en el decurs d’una conversa, i a més compta amb un repartiment en plena forma; Frances McDormand i Sam Rockwell són seriosos candidats a qualsevol premi. No s’atribueixen els papers d’herois, enemics, culpables o víctimes, sinó que tots poden arribar a tenir una mica de tot, encara que a vegades puguin arribar a ser uns cretins, imbècils o inconscients. Pot semblar que Tres Anuncios en las Afueras ridiculitzi o frivolitzi amb les desgràcies que hi passen, però en el fons és un film força més seriós.

És fàcil afirmar que el cinema de Martin McDonagh beu del treball dels germans Coen, i que la rapidesa i intel·ligència dels diàlegs remeten a Aaron Sorkin o Quentin Tarantino, però en el cas de Tres Anuncios en las Afueras el director irlandès fa gala d’un estil més propi que mai. Si bé és cert que a la pel·lícula li sobren escenes puntuals i també alguns subratllats extra que el director no pot evitar, la sensació global és que t’acaben d’explicar de forma extravagant i diferent una història que, en realitat, no conté cap element particularment original. A més, Martin McDonagh aconsegueix un repte molt meritori: la complexitat que hi ha darrere el tractament dels seus personatges i la seriositat amb què plasma la duresa de la vida a aquesta regió d’Estats Units es compatibilitzen amb oferir una pel·lícula realment entretinguda i on no paren de passar coses. Per tot això, i per la dimensió que agafa més enllà de les dues hores de pel·lícula, pròpiament, Tres Anuncios en las Afueras es converteix en un dels primers títols imprescindibles d’aquest 2018.