M.A.Confidential

Dumb and Dumber To

Directors: Peter Farrelly i Bobby Farrelly

Intèrprets: Jim Carrey, Jeff Daniels, Kathleen Turner, Laurie Holden, Rob Riggle, Rachel Melvin

Gènere: Comèdia. USA, 2014. 110 min.

Per a la generació que va viure l’adolescència durant els anys 90, els noms de Harry i Lloyd han quedat per sempre marcats com dues icones de l’humor cinematogràfic més idiota, delirant i profundament immadur. Dos Tontos Muy Tontos (1994) va ser l’aclamat debut de Bobby i Peter Farrelly, dos germans que després van completar un digne pòquer de presentació gràcies a Vaya Par de Idiotas (1996), Algo pasa con Mary (1998) i Yo, Yo Mismo e Irene (2000), sempre mantenint el gamberrisme, l’escatologia i les passades de rosca com a segell propi. Vint anys després del seu debut, i suposo que com a mode d’homenatge, els Farrelly han decidit recuperar els seus dos protagonistes per excel·lència i presentar Dos Tontos Todavía Más Tontos, una seqüela fidel que ens arrenca més d’un somriure nostàlgic, però que a la vegada demostra ser del tot innecessària degut al seu absolut continuisme, sense cap mena de risc o originalitat.

Òbviament no era tan ingenu com per esperar una fórmula gaire diferent a la del film original, però quan recuperes un projecte vint anys després, cal tenir en compte aquest pas del temps, i és aquí on els germans Farrelly han pecat de conformistes i també de confiats. El 2014 no són els anys 90, i aquell humor infantil i sense complexos amb què van irrompre llavors, ara ja no desprèn la mateixa frescor. Entenc que tot espectador que va a veure Dos Tontos Todavía Más Tontos ho fa amb la primera part en ment, i que la pel·lícula havia de conservar-ne l’essència i apel·lar en gran mesura a aquesta condició nostàlgica; ara bé, no es podien oblidar d’un cert component evolutiu, una actualització, un motiu que, al cap i a la fi, justifiqués la decisió de fer aquesta seqüela. El que ens trobem és, però, el mateix concepte de pel·lícula, de personatges i d’humor traslladat a l’actualitat. Resultat: tot sona a repetit i tot funciona a mig gas

Per començar, l’estructura del guió és pràcticament idèntica, i un cop més la història avança sempre a partir de malentesos i casualitats. No pretenia trobar res gaire més refinat a Dos Tontos Todavía Más Tontos, però aquest ús del mateix motlle s’hauria pogut camuflar una mica més. D’altra banda, i sense descobrir ara que aquest tipus de pel·lícules funcionen a base de gags, el llindar de l’estupidesa global de la història és alarmantment baix, amb la qual cosa tota la responsabilitat recau sobre l’eficàcia còmica de les estupideses dels dos protagonistes. No hi ha més recursos, ni tan sols un mínim de misteri, acció, patiment, tendresa, el que sigui; alguna variant que trenqui, encara que sigui molt puntualment, la constant dinàmica de gag rere gag. I és aquí on arriba el desgast de Harry i Lloyd, ja que les seves cares d’idiota no sempre són suficients per arrencar-nos una riallada.

Com sempre passa quan recuperes dos personatges memorables de la teva adolescència cinematogràfica, el primer retrobament amb Jim Carrey i Jeff Daniels caracteritzats com a Harry i Lloyd té un caire inevitablement entranyable (tot i que en el cas del segon impacta força si has seguit la sèrie The Newsroom). Per desgràcia, la vessant nostàlgica no ho sustenta tot. A pesar de les arrugues de més, els dos afronten amb ofici aquest retorn i es mostren disposats a tornar a fer el ridícul sense cap mena de reserva, però no puc evitar percebre que s’acaben imitant a si mateixos vint anys enrere. En realitat, aquesta és una conseqüència més de l’immobilisme a l’hora de concebre la pel·lícula, de voler tornar a fer-ho tot igual encara que hagin passat dues dècades. No negaré que la vis còmica de Carrey torna a ser efectiva en moltes situacions, que encara és únic posant les seves cares, però amb Jeff Daniels tinc la sensació que no li tocava tornar a fer aquest paper.

Per molt que hi hagi incidit, cal apuntar que la rebaixa generalitzada a nivell de frescor i atreviment que rodeja Dos Tontos Todavía Más Tontos no desmunta per complet la pel·lícula. Incondicionalment fidels al seu segell personal, els germans Farrelly tornen a regalar-nos alguns gags delirants, especialment durant els dos primers terços, quan el film encara no s’ha desgastat. Vaja, que el grau de diversió hi és, però es queda massa lluny de Dos Tontos Muy Tontos i posa les coses difícils a l’hora de justificar aquesta seqüela. El fet més significatiu arriba segurament amb els títols de crèdit finals, quan apareixen de forma paral·lela escenes de la primera i la segona pel·lícula. Vint anys després, i a pesar d’haver-les vist en repetides ocasions, aquelles segueixen fent més gràcia que les que acabem de veure.