The Lovely Bones

Director: Peter Jackson

Intèrprets: Saoirse Ronan, Mark Wahlberg, Rachel Weisz, Stanley Tucci, Susan Sarandon, Amanda Michalka.

Gènere: Drama, fantàstic, intriga. USA, 2009. 120 min.

Des que va acabar la llegendària trilogia d’El Señor de los Anillos, Peter Jackson ha perdut el rumb cinematogràfic. Quatre anys després del decebedor remake de King Kong (no estava mal, però no negarem que n’esperàvem molt més), el director neozelandès ha triat l’adaptació d’una novel·la d’èxit per tornar a posar-se darrere la càmera i el resultat no és gens convincent. Tot i deixar detalls de la seva qualitat amb comptagotes, es deixa emportar per un guió confús i un estil visual totalment kitsch que acaba fent de The Lovely Bones un producte sense cohesió, amb una sobredosi de sucre i de resolució totalment desconcertant. El component fantàstic, que pot tenir el seu sentit en un principi, acaba convertint-se en un element que no fa més que embolicar les coses i confondre l’espectador sobre el veritable sentit i missatge que pretén transmetre. Lamentablement, el film acaba sent un autèntic despropòsit.

La pel·lícula té una evolució que va clarament de més a menys. L’inici és sòlid, prometedor, amb un gran ritme i un estil narratiu molt ben treballat, jugant amb la veu en off de Susan que va explicant i avançant els fets, però, des de l’aparició d’aquest cel on va a parar la protagonista després de ser assassinada, el tema comença a complicar-se. Deixant de banda el component imaginatiu, que visualment pot agradar més o menys, però que en el fons pertany a la ment d’una nena de 14 anys, el principal problema és que no aconsegueixo trobar cap explicació ni interpretació a tot el que hi passa. I els esforços de Jackson per accentuar-ho tot, amb una exagerada saturació de color i una estrident banda sonora, encara ajuden menys. El film dóna a entendre que la protagonista influeix en el que passa al món real, però tot em sembla tan inversemblant, tan agafat amb pinces, que no m’ho crec i m’acaba semblant ridícul.

Dient-ho de la forma més plana possible: hi ha un munt de coses que no s’entenen a The Lovely Bones. I no hi ha res pitjor per desconnectar l’espectador que això. Fins i tot la història “terrenal”, desenvolupada de forma interessant, amb bons fragments de drama familiar després de la terrible pèrdua i també efectives escenes de suspens propiciades pel personatge de Stanley Tucci (el millor del film, indubtablement) acaba sucumbint. A mida que s’acosta a la resolució, la coherència se’n va a fer punyetes i tot s’aboca a un final buit que deixa l’espectador totalment fred. Algunes de les escenes finals són tan delirants que fan riure, tot i que a aquelles alçades un ja no es pren seriosament res del que passa. Sembla que Peter Jackson fa tots els possibles per arreglar-ho, per deixar tothom content, però aconsegueix tot el contrari.

Com ja he dit, Stanley Tucci és l’únic que es pot salvar de les actuacions, tot i que he vist assassins més ben aconseguits, ja que la resta està lluny de ser excepcional. Mark Wahlberg, a banda de fer la competència a Javier Bardem a No Es País Para Viejos pel seu pentinat, es veu perjudicat per un personatge incoherent i que no canvia de cara, i Rachel Weisz quasi passa desapercebuda. Saoirse Ronan només fa que obrir bé els seus ulls extra blaus (porta lentilles?) per mostrar que és com si formessin part del seu cel paradisíac i la funció del personatge de Susan Sarandon, de veritat, vull que algú me l’expliqui. Semblo exageradament dur, ho sé, però és un cop acabada la peli que t’adones que el sentit de la majoria de coses que acaben de passar no es troba enlloc.

Desconec per complet la novel·la curta “Desde Mi Cielo” d’Alice Sebold, en què s’ha basat The Lovely Bones, però el seu èxit de vendes em porta a pensar que no està tan mal treballada com el guió del film. A vegades, recorda una mica a Donde Viven Los Monstruos de Spike Jonze, però els resultats no tenen punt de comparació. Començant pel fet que els escenaris de Jonze eren creïbles i els de Jackson semblen un anunci de xampú amb extracte de camamilla. Espero que el director neozelandès, a qui, faci el que faci, sempre admiraré per fer la millor trilogia de la història del cinema fantàstic, es deixi de tocs nyonyes i autocomplaents per dedicar-se a allò que millor sap fer. Esperarem El Hobbit amb impaciència, perquè The Lovely Bones s’ha d’esborrar ràpid de la memòria.