El 24 de maig de 2010 era festiu a Barcelona, però centenars de persones van programar el despertador a primera hora del matí o, en alguns casos, encara en plena matinada. El mateix va passar a la resta d’Espanya i Europa. El motiu: la sèrie que va portar de cap a milions de persones arreu del món arribava a la seva fi, tan esperada com temuda. Després de poc més d’una hora i mitja, les reaccions van ser ben diverses: llàgrimes, estupor, indignació, aplaudiments, buidor, decepció… i, sobretot, un munt d’inacabables converses i discussions. No era el final esperat, moltes de les incògnites quedaven sense resoldre, però el component emocional va deixar satisfeta una part dels espectadors. El debat es va mantenir candent durant un munt de dies, però la vida ha seguit el seu curs i ara, encara que sembli mentida, ja es compleix un any de tot allò.
Amb la perspectiva que dóna el temps, recordar ara aquell desenllaç pot despertar sensacions una mica matisades en comparació amb les que va suscitar la reacció en calent, però no hi ha dubte que el sentiment que mai tornarem a viure un fenomen televisiu com el de Lost es manté. El post que vaig publicar llavors, LOST – Final, segueix sent el més visitat de tota la història del blog i també el que compta amb més comentaris, un total de 55. Seria interessant saber si, a dia d’avui, les opinions segueixen intactes o si els punts de vista han canviat. En tot cas, a nivell personal, qualsevol imatge o reminiscència a Lost encara em provoca una grata sensació de nostàlgia. Fos adequat o no el seu final (jo segueixo donant-lo per bo), crec no equivocar-me en afirmar que tots els fans seguim trobant-la a faltar.
I per si algú ja se n’havia oblidat, feu una ullada a això:
Martí
M.A.Confidential 
Mucha gente está estos días con el síndrome de “Ya no hay ninguna serie como Perdidos” y es verdad, yo también la echo de menos. Pero el primer vídeo contiene algunos momentos que da un poco de vergüenza vovler a ver una vez sabes todo lo que pasaba (más o menos). El de la cabaña sin ir más lejos.
Eso sí, el final sigue ahí, como lo que fue en su día: el colofón sentimentaloide a una temporada lamentable que dio poco o nada de épica, misterio y relaciones personales molonas, todo lo que nos gustaba de una serie irrepetible.
Llevamos un año huérfanos de la mejor ficción de lo que va de siglo, pero el último año habíamos tenido un padre moribundo.
M'agradaM'agrada
Estoy de acuerdo en lo de las escenas que ves ahora y pierden todo el interés porque luego terminaron en nada. Por una parte, es un poco frustrante ver que toda la expectación que crearon en su momento no se viera satisfecha, pero por otra, también me hace pensar que siempre recordaremos Lost por la intensidad con la que vivimos su transcurso.
Lamentablemente, el final se vio condicionado por un churro de sexta temporada (me acuerdo de todo el rollo del Templo y el samurái ese y todavía me echo las manos a la cabeza). Se les fue de las manos, se encontraron sin tiempo y sin respuestas, y lo acabaron como mejor pudieron. Y sigo creyendo que, dentro lo que cabe y de lo que se podía esperar llegados a aquél punto, el final no estuvo tan mal.
En fin, ayer estuve viendo varios momentos de la serie por Youtube y la verdad es que volví a emocionarme con algunos. Me quedo con esto.
M'agradaM'agrada
aai quina nostàlgia veure escenes d’anteriors temporades, quina grandíssima sèrie. Pel que fa a l’última temporada, no ens enganyem, va haver parts que van ser un trunyo, especialment tot el tema del temple i el xino misteriós. Però crec que el tema dels origens de l’illa estan bé i al final és el millor final possible, a mi em va agradar. que ens van timar recorrent al tema sentimental? potser si, però a mi em va convèncer.
Que grans les primeres temporades, quan tot era ignorància absoluta i incredulitat. I que gran haver començat a veure-la quan anaven per la tercera temporada. El visionat de la primera i segona temporada seguides va ser brutal.
Era previsible que quan comencessin a entrar de ple al terreny místic de l’illa moltes coses quedarien sense resoldre, xo jo ho tolero per lo gran que va ser la sèrie globalment.
El que tinc clar és que mai tornaran a fer una sèrie igual, els finals i inicis de temporada van ser irrepetibles!! (pell de gallina!)
per últim, moment més culpidor de la sèrie la mort del Charlie, hauria d’estar en el top 10 fijo!
M'agradaM'agrada
Realment és difícil que s’aconsegueixi una altra sèrie com aquesta. Òbviament el desenllaç és important, però no ha de determinar l’opinió global del producte, i aquest ens va deixar tants “momentassos” que serà això el que recordarem.
La qualitat narrativa d’alguns capítols, especialment durant les primeres temporades és immensa. Com tu dius, els finals d’episodi en màxim nivell de misteri, els inicis de temporada desconcertants… per no parlar, per exemple, de l’últim de la quarta (quan descobrim que és un flash-forward enlloc d’un flashback, pèls de punta).
En fi, que tothom està d’acord en que és una sèrie imperfecta, però jo segueixo creient que ens hem de quedar amb tots els aspectes positius perquè són irrepetibles i perquè ens deixaran empremta durant molt de temps.
Pell de gallina total al tornar a veure moment “Not Penny’s boat”
M'agradaM'agrada