M.A.Confidential

Seven Psychopaths

Director: Martin McDonagh

Intèrprets: Colin Farrell, Sam Rockwell, Christopher Walken, Woody Harrelson, Tom Waits, Abbie Cornish, Olga Kurylenko.

Gènere: Comèdia, thriller. Gran Bretanya, 2012. 110 min.

El Festival de Sitges està dominat pel gènere fantàstic i de terror, però pocs balanços del millor que es va poder veure a la passada edició s’oblidaven de la nova i esbojarrada comèdia de Martin McDonagh. Siete Psicópatas ofereix una mescla d’humor negre i absurd, amb tocs de suspens i violència; tot acompanyat d’un estil tremendament dinàmic i autoparòdic. Després de debutar amb força amb Escondidos en Brujas (2008), el director londinenc es consolida amb un producte intel·ligent i efectiu, que amaga més profunditat del que sembla per la seva condició metalingüística i funciona gràcies als seus diàlegs descarats, la poca seriositat dels seus personatges, el carisma dels actors i la capacitat resolutiva del seu guió. Sens dubte una de les millors comèdies de l’any, que per culpa de la seva pèssima distribució i promoció farà que passi pràcticament desapercebuda per a molta gent.

La primera escena de Siete Psicópatas ja evidencia de forma prou clara que la pel·lícula beu de referents com Tarantino i els germans Coen, i també de la nova generació de directors que busquen el muntatge dinàmic com a element definitori, com Guy Ritchie. També esvaeix qualsevol dubte de com ens hem de prendre la història que tenim per davant: gens seriosament, tal com fa el propi director. McDonagh es diverteix amb uns personatges que desvirtuarien qualsevol trama criminal, però carregats de carisma i de poques contemplacions, al mateix temps que introdueix un alter ego en forma de guionista que va desenvolupant el guió al mateix temps que la pel·lícula avança. Aquesta multicapa narrativa, que va saltant d’un nivell a l’altre i fins i tot els fusiona en alguna ocasió, dóna al film un valor molt enriquidor que McDonagh usa de forma molt intel·ligent, fins i tot a l’hora d’introduir alguna petita trampa quan fa falta.

El film es caracteritza per la seva falta de pretensions i despreocupació total per anar embolicant la història. Martin McDonagh aconsegueix un equilibri perfecte entre la vessant paròdica que ho recobreix tot i el thriller mafiós que s’hi troba a sota, capaç de regalar escenes dramàtiques brillants amb moments de deliri absolut. No dubta en pausar la trama per introduir seqüències que quasi es converteixen en mini trames dins la història principal (molt a l’estil Tarantino), ni tampoc en caure en excessos totalment buscats. La sensació és que el director controla el descontrol en tot moment, i el millor és que sap rubricar la història i també el destí de cada personatge, donant-li un rol important a cadascun. D’aquesta forma, Siete Psicópatas on cau en l’absurd de forma gratuïta, sinó que crea un conjunt amb el seu toc entranyable, que sap arribar a l’espectador gràcies a la seva honestedat entre tanta passada de rosca.

Els actors són una part vital del funcionament de Siete Psicópatas. El repartiment és de luxe, però l’estrella és indubtablement Sam Rockwell, que torna a demostrar el seu geni a l’hora d’interpretar personatges pintorescos i en aquest cas més aviat dements. Té un parell d’escenes que són per emmarcar. D’altra banda, Colin Farrell repeteix amb McDonagh després de Escondidos en Brujas i, sense que serveixi de precedent, fa un bon paper com a guionista turmentat i totalment desubicat en una història on no hi hauria de pintar res. Christopher Walken tira de veterania i també està impecable, amb tot el seu carisma natural, mentre que Woody Harrelson completa el pòquer d’estrelles amb menys protagonisme, però una gran presència com a gàngster sanguinari però amb sentiments. Destaca també la breu, però intensa presència d’un Tom Waits bastant castigat que no fa més que aportar una dosi més de deliri a la pel·lícula.

Podríem criticar a Martin McDonagh perquè no inventa res a Siete Psicópatas, ja que fa una mescla d’elements que ja hem vist molts cops a altres cineastes, però aquí el que compta és que el resultat té una personalitat especial i una molt alta qualitat. La pel·lícula es gaudeix de principi a fi, i només presenta una mínima baixada de ritme en la seva part central, però que en cap cas la perjudica. La impredictibilitat del guió, l’enginy dels diàlegs, el magnetisme dels personatges i l’eficàcia per lligar caps al final converteixen Siete Psicópatas en un film pràcticament rodó dins la seva imperfecció i consolida Martin McDonagh com un dels directors a tenir en compte dins el gènere de la comèdia actual. M’agradarà veure si, en acabar l’any, alguna comèdia supera la diversió que han aconseguit els set psicòpates de McDonagh.