M.A.Confidential

Okja

Director: Bong Joon-ho

Intèrprets: Ahn Seo Hyun, Tilda Swinton, Jake Gyllenhaal, Paul Dano, Devon Bostick, Lily Collins, Giancarlo Esposito, Steven Yeun, Byun Hee-bong.

Gènere: Fantàstic, aventures, drama. Corea del Sud, 2017. 115 min.

En un futur no massa llunyà, la multinacional nord-americana Mirando Corporation usa la tecnologia genètica per a crear una nova espècie animal: els anomenats “superporcs”. Durant 10 anys, un dels seus exemplars femella, Okja, conviu a les muntanyes de Corea del Sud amb la petita Mija i el seu avi, que la cuiden i l’estimen com si fos una més de la família. No obstant, i sota el pretext d’un concurs per a premiar el millor “superporc”, Mirando Corporation envia un equip per a emportar-se Okja a Estats Units.

De tots els directors sud-coreans responsables de l’enorme impuls del cinema d’aquest país en l’inici del segle XXI, Bong Joon-ho n’és probablement un dels més versàtils i complets. Després de captivar-nos amb el thriller policíac Memories of Murder l’any 2003, el director s’ha atrevit, i de forma exitosa, amb el terror (The Host), el drama més pur (Mother) i també l’acció futurista i distòpica (Snowpiercer). Quatre anys després d’aquesta última, presenta la que segurament és la seva obra més peculiar, Okja, que mescla el component fantàstic i d’aventures amb un missatge satíric contra la societat de consum. Aquest eclecticisme es tradueix en un entreteniment força insòlit, amb brillants escenes d’acció i una història d’amistat que funciona de meravella, però també en un estrany còctel de tonalitats, tant de la història com dels personatges. Això provoca certa ambigüitat respecte la seriositat amb què tracta la seva temàtica, i fa que Okja quedi com una pel·lícula molt més lúdica i extravagant que no pas reivindicativa.

Bong Joon-ho combina l’esperit asiàtic amb el nord-americà en diverses facetes de la pel·lícula. Tot el tram inicial en què se’ns mostra la relació fraternal entre Okja i la petita Mija respira una delicadesa i sensibilitat que remeten fàcilment a Miyazaki i la seva Mi Amigo Totoro, però en aquest cas és més descarada la intenció de crear un vincle emocional entre l’espectador i ells. El director les envolta de pura naturalesa, evita els diàlegs i subratlla la complicitat entre elles, de mode que és pràcticament impossible no deixar-se emportar i dibuixar un somriure. Però Okja ja ens havia avisat que el destí de l’animal no era aquest, i quan això comença a materialitzar-se la pel·lícula es va americanitzant, donant pas a una lluita de caire molt més polític entre la corporació Mirando i el grup animalista que entra en escena. És aquí on no tot funciona amb el mateix nivell d’efectivitat.

Mentre es manté en sòl sud-coreà, Okja sorprèn amb unes escenes d’acció que tornen a remetre a l’escola cinematogràfica d’aquest país. La gran persecució que té lloc, primer per carretera i després a peu, és indubtablement un dels millors moments de la pel·lícula, sobretot perquè sap mesclar-hi el component emocional amb la presència de Mija i la seva consciència que la volen apartar d’Okja. L’esperit d’un clàssic com E.T. sobrevola constantment la història: una nena lluitant contra tot un sistema perquè no li prenguin la seva millor amiga, encara que aquesta hagi estat creada en un laboratori. Quan arribem a Estats Units, però, la pel·lícula perd empenta i ritme, i queda molt més exposada la seva intencionalitat contrària al consum de carn animal que un no sap molt bé com prendre’s. A més a més, tots els personatges nord-americans semblen tan caricaturitzats que tampoc ajuden a entendre ben bé amb quins ulls cal percebre tot el que Okja posa de manifest.

La figura de Tilda Swinton com a Lucy Mirando (una espècia de Cruela Devil de carn i ossos) genera més angúnia que no pas rebuig per la seva mentalitat empresarial, i la seva història personal (amb una sobtada aparició de la seva germana bessona) no aporta res de res. Per la seva banda, el Jake Gyllenhaal més histriònic i -tot sigui dit- hilarant interpreta un científic amanerat i suposadament trasbalsat per tot allò que ha de fer, però que també desconcerta pel to amb el qual cal ser interpretat. Fins i tot dins del grup activista animalista hi ha alguna senyal d’autoparòdia. Per a tot això, Okja es torna un pèl confusa a mida que avança cap a la seva conclusió, la qual resulta molt més valuosa per la història personal d’amistat entre la petita Mija i l’animal que no pas pels principis que tota la història pretén representar.

En aquest sentit, la meravellosa integració de la figura d’Okja, que òbviament està completament digitalitzada, amb la resta d’acció real és clau per a què la tractem com un ésser viu més. Bong Joon-ho dóna a l’animal l’emotivitat justa, sense passar-se, i ens la transmet amb una gran cura. La seva mirada còmplice amb Mija o la seva expressió de por ens arriben a la perfecció. A més a més, el repte d’integrar-ho en les dinàmiques escenes d’acció es resol de forma admirable. Visualment, doncs, el film impressiona. D’entre tots els seus pros i contres, el principal valor que ens deixarà Okja és la seva humil història d’amistat i també la seva extravagància com a entreteniment d’aventures; més enllà d’això, no considero que sigui una pel·lícula que ens obri els ulls davant de res, ni tampoc que ens ensenyi cap lliçó que no sapiguem a aquestes alçades.