M.A.Confidential

The End of the F***ing World

Directors: Jonathan Entwistle, Lucy Tcherniak

Intèrprets: Alex Lawther, Jessica Barden, Gemma Whelan, Wunmi Mosaku, Steve Oram, Christine Bottomley, Navin Chowdhry.

Gènere: Drama, comèdia negra. Regne Unit, 2017. 8 capítols de 20 min.

L’univers de les sèries torna a comptar amb una petita mostra de l’inconfusible segell irreverent del Channel 4 britànic. Amb prou feines supera les dues hores i mitja de durada total (8 capítols de 20 minuts), però The End of the F***ing World en té suficient per a establir una mirada prou personal i atrevida sobre el costat més desencantat i rebel de l’adolescència. Si bé el tema no deixa de ser força recurrent, la sèrie de seguida troba un estil propi gràcies a la seva narrativa àgil i directa, però sobretot per una parella protagonista amb qui mantenim una continua relació d’amor-odi. A través dels seus ulls, The End of the F***ing World construeix un retrat social un tant descoratjador, que en certa manera ens explica els motius per a voler fugir-ne el més lluny possible. No obstant, la sèrie també hi sap integrar un humor negre molt particular, així com elements suficients per a dotar la trama d’un interès constant.

James i Alyssa es podrien definir com la versió adolescent, emprenyada i passada de voltes d’aquells innocents Sam i Suzy que protagonitzaven Moonrise Kingdom de Wes Anderson. Ens els dos casos, la parella fuig d’una vida que els oprimeix i no els deixa expressar-se tal com son. De fet, The End of the F***ing World conté més d’una reminiscència formal al cinema del director texà, com els seus plans frontals amb els dos protagonistes centrats, els quals es van repetint al llarg de tots els capítols, o els enquadraments exteriors ben oberts en què els personatges, de lluny, creuen la pantalla. Òbviament, el to de la narració i el context argumental no converteixen The End of the F***ing World en un homenatge, si no més aviat en un exercici “anti-Wes Anderson”. Com si els citats Sam i Suzy haguessin crescut i s’haguessin convertit en Bonnie i Clyde.

L’evolució més interessant que presenta The End of the F***ing World és la relació que com a espectadors establim amb els dos protagonistes. James i Alyssa són presentats com una espècie d’ovella negra: incapaços de socialitzar amb ningú del seu voltant, ni d’encaixar amb un estil de vida no especialment problemàtic. És a dir, la típica fase adolescent en què passar de tot i de tothom sembla ser allò més cool del món. No obstant, els diferents personatges i situacions amb què es van creuant durant el seu particular “road trip” resulten ser veritablement detestables, de mode que la nostra opinió comença a normalitzar-se, ja que òbviament estem més a prop seu que no pas de la resta. De la mateixa manera, ells es van adonant de la veritable dimensió que tenen en aquest món, cosa que els fa més humils i conscients que encara els queda molt per aprendre. És aquí on The End of the F***ing World adquireix el seu particular punt d’encant, si és que se li pot dir així.

Un altre dels aspectes definitoris de la sèrie és el seu ritme. Els directors Jonathan Entwistle i Lucy Tcherniak condensen en molt pocs minuts una trama farcida de fets rellevants, i fins i tot es permeten el luxe de desenvolupar mínimament trames del tot secundàries. La història entre les dues policies, per exemple, pràcticament propicia la sensació de comodí per a ajudar a completar minuts. En tot cas, tot contribueix a retratar una mica més aquesta societat que exposa The End of the F***ing World. També el muntatge és culpable de bona part del dinamisme de l’acció. Sovint l’acció comença en un moment àlgid i tot seguit rebobina per a explicar com s’ha arribat allà, i a la sèrie li agrada força fer ús d’imatges inserides per a fomentar una mica més l’humor negre que sobrevola subtilment una part de la història. No és que es pugui dir que The End of the F***ing World faci gràcia, però sí que es detecta un punt de patetisme enfocat de forma un tant còmica.

No és una sèrie que d’entrada generi una enorme empatia, i tot avança a una velocitat que no contribueix massa a poder aprofundir en els personatges. De fet, no és fins als últims dos capítols que The End of the F***ing World aborda amb més substància la naturalesa de James i Alyssa. Ara bé, com a relat curt i concís, resulta prou efectiva i gasta la suficient mala llet per a ocupar el seu espai, perquè no hi ha dubte que la seva visió de la vessant obscura de la societat és directa i desacomplexada. A tot això, cal sumar-hi una banda sonora que reuneix una selecció gens habitual de cançons de totes les èpoques i estils. No m’hauria important gens que els capítols haguessin continuat, ja que cada porció de 20 minuts de The End of the F***ing World passa com una exhalació. Per tot això, queda com una relativa raresa a la qual val la pena dedicar el poc temps que requereix.