
Primos
Director: Daniel Sánchez Arévalo
Intèrprets: Quim Gutiérrez, Raúl Arévalo, Adrián Lastra, Inma Cuesta, Antonio de la Torre, Clara Lago, Nuria Gago.
Gènere: Comèdia. Espanya, 2011. 95 min.

La nòvia de Diego decideix abandonar-lo cinc dies abans de casar-se. Tot i que ell decideix no cancel·lar-la amb l’esperança que ella aparegui, no és així i al final es queda sol a l’església amb els seus dos inseparables cosins, Julián i José Miguel. Amb la ràbia del moment, decideixen marxar els tres a Comillas, un poble de Cantàbria on estiuejaven de petits i on viu Martina, el primer amor de Diego i a la qual aquest vol recuperar, ja que mai ha deixat d’estar-ne enamorat. La seva arribada al poble, en plenes festes, els fa reviure grans vivències del passat, però algunes coses han canviat.
Anar al cinema a veure una comèdia espanyola no és una decisió fàcil. Tot i que intento no caure en prejudicis de gènere i/o nacionalitat, no es pot negar que el bagatge més recent d’aquest sector no és precisament encoratjador. No obstant, ja des de l’aparició del tràiler del film i les primeres reaccions de la crítica, la sensació que Primos seria un cas diferent va anar creixent; fins que s’ha confirmat. Daniel Sánchez Arévalo ha construït una comèdia fresca, directa i madura, fugint dels tòpics basats en l’escatologia, la sexualitat més basta i la mediocritat que monopolitza aquest tipus de comèdies espanyoles i presentant personatges amb cara i ulls, protagonistes d’una història amb què molts espectadors es podrien sentir perfectament identificats. Tot i no ser rodona i no resoldre tots els diàlegs i escenes amb la mateixa gràcia (posats a ser primmirats), el resultat és sorprenent i plenament satisfactori.
La pel·lícula només necessita la primera escena per fer una magnífica presentació dels tres protagonistes i el contrast de personalitats que presenten, bàsic en l’eficàcia de les tres trames que poc a poc es van formant al voltant de cadascun. A partir d’aquí, i sense necessitat de caure en excessos o caricatures, Primos sap aprofitar perfectament el potencial humorístic de cadascun, aportant així una gran riquesa de gags. A més a més, a banda d’ajudar-se mútuament, els tres persegueixen un objectiu individual i segueixen una clara evolució interior com a personatges, i això és vital pel funcionament de la pel·lícula. Els Diego, Julián i José Miguel que veiem a la primera escena són molt diferents dels que veiem a la última, i fins i tot els secundaris tenen una evolució, la qual cosa demostra la importància que Daniel Sánchez Arévalo atorga al treball dels seus personatges, allunyant-los de la previsibilitat i l’estereotip tancat.

El ritme narratiu és un dels altres punts positius de Primos, ja que la pel·lícula reparteix el protagonisme entre la trama principal de Diego i Martina amb la dels altres dos cosins, de forma que en cap moment es fa repetitiva i la mitja hora llarga passa volant. De la mateixa forma, administra molt bé les dosis d’humor, ja sigui a través dels diàlegs, de les excentricitats dels protagonistes o de gags més visuals, tot i que no sempre aconsegueix sortir-se’n amb el mateix enginy. D’altra banda, el film sap posar-se seriós quan la trama ho requereix, a més a més, de forma creïble gràcies a la sensibilitat que desprenen tots els personatges. Fins i tot es troba un toc melancòlic amb una història tan propera, que molts podríem experimentar si tornéssim al poble de la nostra infància després de molts anys sense anar-hi. Allò que Primos té i moltes altres no tenen és que no fa riure perquè sí, sinó que sota té un rerefons sincer.
El bon treball dels actors és una contribució clau al bon funcionament de la pel·lícula. La capacitat de Quim Gutiérrez, Raúl Arévalo i Adrián Lastra de fer riure cadascun a la seva manera, però al mateix temps complementar-se a la perfecció és un dels principals punts a destacar. Subratllo el paper del primer, a qui sempre havia vist en papers molt més dramàtics i, en canvi, demostra ser molt eficient en comèdia. Per la seva banda, Primos compta amb un secundari de luxe com Antonio de la Torre (el pallasso boig de Balada Triste de Trompeta), que aporta el seu granet d’arena amb un personatge entranyable que té una estranya tendència a estar en remull. Pel que fa a les actuacions femenines, es podria dir que destaquen més per altres coses que la qualitat interpretativa, però en el fons queda clar que el seu paper poc còmic queda en un segon pla.
Altres elements com la banda sonora, molt àgil, d’aquelles que transmet bones vibracions (amb gran número musical inclòs), i també una fotografia molt viva i acolorida contribueixen a donar a Primos aquesta atmosfera festiva, desenfadada i estiuenca. No estem davant d’una pel·lícula brillant carregada d’humor intel·ligent, però sí sincera i efectiva, amb un objectiu molt clar i un treball ben fet darrere, cosa malauradament poc habitual en la comèdia espanyola. No ens explica res inèdit, ni revolucionarà el gènere, però la satisfacció de l’espectador a la sortida del cinema i els riures en recordar una o altra escena ja són suficients per determinar l’èxit de l’obra. Amb Primos, Daniel Sánchez Arévalo demostra que un altre tipus d’humor espanyol és possible, sense necessitat de caure en el mal gust, en allò més primari o en la simple tonteria, de la mateixa forma que no cal passar-se de llest. La naturalitat és el que funciona.
41.387917
2.169919
T'agrada:
M'agrada S'està carregant...