Gisaengchung
Director: Bong Joon-Ho
Intèrprets: Song Kang-ho, Lee Seon-gyun, Jang Hye-jin, Cho Yeo-jeong, Choi Woo-sik, Park So-dam.
Gènere: Comèdia, drama, intriga. Corea del Sud, 2019. 130 min.
Una família de classe baixa que viu en un semisoterrani d’una gran ciutat de Corea del Sud subsisteix com pot a base de petites feines i d’aprofitar tot allò que poden del seu entorn. Un dia, el fill gran Gi Woo rep la visita d’un amic que li proposa convertir-se en el tutor de la filla d’una família molt adinerada. Gi Woo de seguida ho veu com una gran oportunitat, i després de falsificar un certificat universitari es presenta a la majestuosa casa de la família per a convèncer-los perquè el contractin.
El prestigi de Bong Joon-ho com un dels grans directors coreans d’aquest segle semblava haver-se consolidat definitivament amb dues superproduccions plenes d’estrelles de Hollywood com van ser Snowpiercer o Okja. No obstant, ha estat en el seu retorn a Corea del Sud, amb actors locals i una història molt més senzilla sobre les classes socials del seu país, quan ha demostrat de veritat la seva excel·lència. Ho ha fet amb Parásitos, una pel·lícula que sobrepassa qualsevol aparença que pugui transmetre, i que, per tant, no ho posa fàcil a l’hora d’escriure sobre ella i evitar qualsevol rebaixa del factor sorpresa que ofereix a l’espectador. I no ho dic perquè sigui precisament un film que basi el seu potencial en grans girs o revelacions que ho posin tot de potes enlaire, sinó perquè el to i l’evolució que presenta converteixen Parásitos en una obra imprevisible. Una història capaç de mutar entre la sàtira, el drama, l’humor negre i el suspens aconseguint que tot es conjugui a la perfecció.
Es podria definir Parásitos amb el recurrent concepte del “xoc de classes”, en el qual es sol buscar l’empatia amb el costat pobre davant el ric, però la pel·lícula de Bong Joon-ho en cap cas es limita a això. Amb un enfocament sempre banyat per una fina capa de sàtira, la història posa en comú les dues famílies mostrant una enorme capacitat de combinar semblances i també profundes diferències. L’enginy i la descaradura del pobre que s’ha de buscar la vida enfront de la ingenuïtat i comoditat del ric que no necessita esforç; el treball en equip d’uns davant la suma d’individualitats dels altres… és evident que Joon-ho retrata característiques que distingeixen els dos grups, però quan els fa conviure no ho tradueix en una posició de “bons” i “dolents”. Parásitos no vol pregonar una lluita contra aquestes desigualtats, sinó que està més interessada en mostrar-les com una realitat inevitable en qualsevol societat. I és aquí on mostra la seva veritable mala llet sense mostrar cap preferència per a la víctima.
Bong Joon-ho planteja bona part de les situacions de Parásitos des d’una vessant satírica, i ho fa amb tota normalitat. “Deixa obert, així tenim fumigació gratis”, indica el pare quan un equip de desparasitació s’acosta a casa seva; “tot és tan metafòric!”, exclama el fill quan rep una estranya roca que els hauria de portar fortuna. Són dos exemples que evidencien que fins i tot la pròpia pel·lícula s’autorreferencia per a entrar en aquest joc. Tot plegat duu a moments absurds i equívocs que pràcticament semblen extrets d’una sitcom, però que no cauen en una gran exageració, de mode que és fàcil veure-hi reflectit un contrast de classes força creïble en tot moment. Però per sobre de tot, el que millor aconsegueix Parásitos és que res d’això s’esfondri quan la història comença a descontrolar-se durant el seu terç final. I és que, per molt que el conflicte entri en un terreny de relativa bogeria, continua sent del tot identificable.
Una altra faceta que cal destacar dins del brillant exercici de retrat social que construeix Parásitos, és l’especial inspiració de Bong Joon-ho amb el significat dels espais, sobretot amb la seva verticalitat. D’una banda, hi ha la clara oposició entre la vida per sota del nivell del carrer en un espai gairebé claustrofòbic, amb els immensos espais de la part alta (quina sensació d’alliberament provoca el primer moment en què tota la família protagonista mira el cel des del jardí de casa dels rics). De l’altra, hi ha el joc entre els diferents nivells dins de la mateixa casa, fins i tot jugant amb alguns elements arquitectònics (no és casualitat que el nom de l’arquitecte aparegui en més d’una ocasió). És així com el director coreà acaba complementant amb un gran talent tot el missatge de Parásitos. Un missatge que, per cert, acaba resultant força més descoratjador del que el to del film hauria pogut indicar.
I si pensem en la trajectòria de Bong Joon-ho, el significat de Parásitos no deixa de ser una vessant més del que el director ens explicava a les citades Snowpiercer i Okja. En totes elles, tot i que amb objectius i interpretacions diferents, existeix aquesta invasió del pobre cap el terreny del ric, ja sigui amb la intenció d’ocupar el seu lloc o de fer caure els seus propòsits. És aquí on aquesta nova entrega aconsegueix sobressortir, ja que la manca d’un objectiu clar per part de la família protagonista és el que l’enriqueix més i, a la vegada, la fa més imprevisible. En definitiva: més rodona. Un motiu més per a situar, ara sí, el nom de Bong Joon-ho al nivell més alt del cinema actual.
Martí
M.A.Confidential 
Retroenllaç: LES MILLORS PEL·LÍCULES DE 2019 (10 a 1) | M.A.Confidential