M.A.Confidential

The Guard

Director: John Michael McDonagh

Intèrprets: Brendan Gleeson, Don Cheadle, Mark Strong, Liam Cunningham, David Wilmot, Fionnula Flanagan, Rory Keenan.

Gènere: Policíac, comèdia. Irlanda, 2011. 90 min.

En una d’aquelles èpoques “tontes” de la cartellera estiuenca, en què sembla que només els grans títols comercials poden tenir algun tipus de reclam, és bo subratllar la presència de títols que solen passar desapercebuts, però que aconsegueixen deixar-te força satisfet si els dones una oportunitat. El Irlandés (curiosa traducció de The Guard) és una d’aquelles pel·lícules relativament modestes que acaba entrant molt millor del que esperes gràcies a un humor negre, irreverent i irònic, una trama policíaca bastant apanyada, un ritme dinàmic i unes destacades actuacions del seu repartiment, especialment del protagonista Brendan Gleeson. Tot i que la història és un pèl irregular en la seva part central, i que no totes les seves vessants funcionen amb la mateixa efectivitat, El Irlandés passa el tall amb més dignitat que moltes altres.

El director John Michael McDonagh, que aquí firma el seu llargmetratge de debut, vol imprimir des de l’inici un estil força personal a la pel·lícula, no només a nivell de muntatge, ple d’el·lipsis i de talls sobtats, també pel que fa a l’aspecte visual, amb colors molt pujats i llampants, i sempre realçant la influència dels espais en l’acció. Un estilisme que lliga de forma molt especial amb la caracterització del protagonista, un policia amb una peculiar i discutible interpretació de la seva ètica professional i de caràcter maleducat, brusc, passota i racista. L’entorn irlandès, tant bucòlic com depriment a vegades, juga un paper important a la història. McDonagh demostra que no es limita només a rodar i vol fer constància de la seva signatura, fet sempre lloable quan prové d’una òpera prima i que el situa com un dels cineastes a tenir en compte a partir d’ara.

El Irlandés té la trama policíaca com a eix principal del film, però no hi ha dubte gran part del seu atractiu rau en el seu costat més humorístic, que es sosté sobretot per l’evolució de la relació entre els dos protagonistes. Seguint la típica estructura d'”estranya parella”, l’abismal contrast entre la personalitat i la forma d’actuar del sergent irlandès i de l’agent de l’FBI, a més de les desventures d’aquest últim en un entorn que no li facilita precisament la feina, donen lloc a diàlegs i situacions còmiques que ajuden a treure transcendència a la història i fan que ens la prenguem d’una altra manera. En realitat, és difícil decidir si es tracta d’un thriller policíac amb tocs de comèdia o d’una comèdia policíaca. En tot cas, McDonagh tampoc resta dramatisme ni tensió als moments crucials, especialment en el tram final, quan en realitat la pel·lícula potser no ho necessitava. No obstant, és un desenllaç contundent.

Un dels aspectes que em va sorprendre de El Irlandés és la quantitat d’actors de prestigi que hi participen, tot i tractar-se d’un títol no excessivament comercial ni de distribució massiva. La gran estrella és Brendan Gleeson, que broda el seu paper de protagonista gràcies a un personatge amb qui mantenim una relació que pràcticament passa de l’odi a l’amor a mida que avança la pel·lícula, un antiheroi en tota regla que t’acaba fascinant i fins i tot entendrint encara que no vulguis. La seva química amb Don Cheadle, qui també està a un gran nivell, és d’allò més estranya, però resulta complaent veure com els dos personatges van connectant poc a poc, a mida que es van coneixent. Al bàndol rival destaca Mark Strong, secundari habitual a Hollywood, i també Liam Cunningham, conegut per interpretar Stannis Baratheon a Juego de Tronos, que tampoc s’escapen de contribuir al toc humorístic de la pel·lícula.

La sensació després de veure El Irlandés és que la pel·lícula s’acaba desviant una mica del rumb que ens havia mostrat al principi, com si de cop li entrés certa por a rubricar el seu caràcter irreverent. El mateix passa amb el protagonista. Si el film hagués seguit explotant aquest caràcter descarat i en certa manera paròdic del cinema policíac, el resultat hauria estat més rodó. A pesar d’això, al film no se li pot negar personalitat i atreviment, a més d’oferir escenes molt treballades i diàlegs carregats d’enginy. El conjunt és millorable i li falten detalls per polir, però és una pel·lícula que no decep i que mereix molta més atenció de la que lamentablement tindrà.