M.A.Confidential

A vegades un no s’adona de tot el bon cinema que ha vist durant tot un any fins que no arriba el moment d’escollir-ne les millors pel·lícules. És cert que el 2016 ha estat força decebedor a nivell de blockbusters, però el cinema independent de gènere, europeu, asiàtic i d’animació s’ha encarregat d’elevar el llistó de qualitat. Fins i tot les produccions espanyoles han experimentat una gran millora durant aquesta tardor. De nou, ha estat complicat deixar segons quina pel·lícula fora de la llista, ja que possiblement mereixeria ser-hi (les cito al final). En tot cas, la selecció de les millors de 2016 torna a ser completa i variada. Recordo el criteri: pel·lícules estrenades a les sales espanyoles durant l’any 2016. Comencem per la meitat baixa de la llista!

Fins ara duia penjada l’etiqueta de “secundari de luxe”, però resulta que l’actor australià Joel Edgerton ens tenia reservat un cop amagat. I és que la seva primera pel·lícula com a director ha resultat ser un thriller perfectament executat. Amb la seva premissa d’un desconegut que apareix per a trencar la pau d’una parella que viu feliçment, El Regalo no es caracteritza per a sobresortir a nivell argumental o formal, però compleix la seva funció de forma sorprenentment efectiva. Edgerton aconsegueix submergir l’espectador a una atmosfera que cada vegada és més inquietant, i acaba deixant-nos bastant tocats per culpa d’un d’aquells finals que queden gravats a la memòria. [crítica / tràiler]

En un any en què Pixar ha baixat clarament les seves expectatives, és necessari recordar que el món de l’animació també pertany -i amb més mèrit que ningú- als qui conceben aquest tipus de cinema de forma artesana. L’estudi Laika n’és un dels grans exponents, i amb Kubo y las Dos Cuerdas Mágicas ho han corroborat. La història és un homenatge a les llegendes japoneses de samurais que desperta el nostre costat més aventurer i ens submergeix en un univers visual fascinant. La seva mescla de tècniques, les seves elegants coreografies de textures i colors, el seu costat obscur i també el seu curiós enfocament de l’humor fan de Kubo y las Dos Cuerdas Mágicas un film molt més adult del que sembla. [crítica / tràiler]

El subgènere de les adaptacions de còmics ha patit tal davallada durant aquest any que ha permès que el títol més subversiu de tots acabés convertint-se en el més destacable. L’estratègia de Marvel de riure’s de si mateixa no els va poder sortir millor, ja que Deadpool realment porta la seva mala llet fins a extrems que fan posar les mans a la cara. Però havia de ser així perquè funcionés de veritat. Comandada per un Ryan Reynolds més a la seva salsa que mai, la pel·lícula tira per terra tots els clixés del cinema de superheroïs, però a la vegada se n’alimenta, convertint-se així en un exercici d’autocrítica molt sa; tant pels creadors, com pels espectadors. Pels qui vam connectar de ple amb el seu humor, no hi ha dubte que Deadpool ha estat un dels fenomens de l’any. [crítica / tràiler]

L’eclosió d’Alberto Rodríguez gràcies a La Isla Mínima va demostrar que era un director amb nervi i gran sentit de l’estètica, però encara tenia cartes guardades a la màniga. El Hombre de las Mil Caras pren una aparença més sòbria i discursiva, però es converteix en tota una lliçó de narrativa que va desgranant una trama complexa i plena de paranys. Tots havíem sentit parlar del cas Roldán, però la que mereixia ser explicada era la història de Francisco Paesa, i El Hombre de las Mil Caras ens el presenta i descriu de forma brillant gràcies a un Eduard Fernández que torna a consolidar-se com un dels grans d’aquest país. Un film de referència, que de pas llança alguns dards atemporals a l’escenari polític espanyol. [crítica / tràiler]

Poques pel·lícules saben deixar-te amb els punys apretats per culpa de la injustícia que et fan presenciar, i Mustang és una d’elles. I ho és sobretot per la veracitat amb què mostra i contextualitza la història de cinc germanes que pateixen la discriminació de gènere que encara existeix en algunes zones rurals de Turquia. La directora Deniz Gamze Ergüven planteja una història que demana a crits la rebel·lió de les noves generacions femenines contra unes convencions socials que fins i tot les dones defensen de forma incondicional, i ens presenta una veritable heroïna que ens marca el camí. Mustang evita sensibleries fàcils i sap tocar la fibra a l’espectador. Un film necessari i inspirador. [crítica / tràiler]

La bona valoració de l’any cinematogràfic espanyol ha tingut una inesperada punta de llança en forma d’opera prima. I és que Raúl Arévalo ha aconseguit deixar-nos tots clavats a la butaca gràcies a Tarde para la Ira, una pel·lícula rodada de forma tan visceral com la història que ens explica, i que recorda que no hi ha cap pressupost limitat que serveixi d’excusa per a no poder fer bon cinema. Antonio de la Torre i Luis Callejo fan tota una exhibició en aquesta crua trama de venjança sense concessions, capaç de traslladar la incomoditat i tensió de les seves escenes de forma que pràcticament es poden palpar. Deixem-nos de Bayonas i demés, aquest és el tipus de cinema espanyol que es trobava a faltar. [crítica / tràiler]

Sempre fa certa impressió preguntar-se què hauria passat si les nostres paraules o decisions en moments puntuals de la nostra vida haguessin estat diferents. Realment hauria canviat tant tota la resta? Aquest fet, que d’entrada podria semblar força complex i transcendental, és el que sap simplificar com ningú el director sud-coreà Hong Sang-soo a Ahora Sí, Antes No. La pel·lícula transcorre sense pressa, inofensiva i sense un especial enginy, però quan el director comença a desvetllar les seves intencions, aconsegueix que l’espectador participi del seu particular “joc” i fins i tot que se l’apliqui al seu terreny personal. És per això que, sense fer massa soroll, Ahora Sí, Antes No acaba deixant una empremta més important del que sembla. [crítica / tràiler]

Hem hagut d’esperar a les últimes setmanes de l’any perquè ens arribés un dels millors thrillers de la temporada. Animales Nocturnos, segona pel·lícula del dissenyador Tom Ford, atrapa gràcies a un treball visual fantàstic, però sobretot gràcies a una narrativa de múltiples capes que el director sap anar distribuint i entrellaçant amb una gran habilitat al llarg de tota la narració. Així, ens anem adonant de la mala llet que gasta el guió del propi Tom Ford, qui a pesar de deixar algunes pistes pel camí, deixa que sigui l’espectador qui completi algunes de les parts absents. I per si això no era poc, el trident format per Amy Adams, Jake Gyllenhaal i Michael Shannon hi posa la resta. [crítica / tràiler]

El rebombori al voltant del primer Oscar atorgat a Leonardo DiCaprio va deixar en un relatiu segon pla la brutal pel·lícula amb què ho va aconseguir, sobretot per la fixació que bona part de la crítica ha agafat amb el cinema d’Alejandro G. Iñárritu. És cert que El Renacido té unes pretensions parcialment fallides en el seu apartat més profund o espiritual, però és una experiència cinematogràfica brutal. Una pel·lícula capaç de fer-nos sentir el fred, el patiment i l’angoixa dels seus personatges, i que evidencia les intencions d’un director que s’ha deixat la pell a l’hora de crear-la. Sense anar més lluny, conté un dels plans seqüència més espectaculars dels últims anys. Potser l’embolcall va acabar tenint massa protagonisme, però tancar l’any sense mencionar-la seria un pecat. [crítica / tràiler]

Tot i que la seva naturalesa en sigui un motiu relativament lògic, és una pena que pel·lícules com Green Room passin tan desapercebudes quan arriben a la cartellera. És violenta, crua i atípica, però s’entrega per complet a la seva història de supervivència, en què un grup de música punk es veu acorralat en un local ple de neonazis. Després de debutar amb la notable Blue Ruin (que també va entrar a la llista dels millors títols de 2014), el jove director Jeremy Saulnier ens deixa sense respiració gràcies al ritme endimoniat de la història i a una ambientació hostil a més no poder. Per tot això, Green Room consagra Saulnier com una de les grans promeses de l’escena independent nord-americana. [crítica / tràiler]

LES MILLORS PEL·LÍCULES DE 2016 – Del 10 a l’1

Haurien pogut entrar a la llista:
Zootrópolis
Spotlight
El Porvenir
Captain Fantastic
Hasta el Último Hombre