M.A.Confidential

Kubo and the Two Strings

Director: Travis Knight

Veus originals: Art Parkinson, Charlize Theron, Matthew McConaughey, Ralph Fiennes, Rooney Mara, George Takei, Brenda Vaccaro.

Gènere: Animació, fantàstic, aventures. USA, 2016. 100 min.

Per molt que haguem elogiat repetidament que certs personatges animats creats per ordinador semblin mostrar una veritable ànima, no hi ha dubte que quan hi ha un component palpable entremig aquest efecte pren una dimensió especial. No és el mateix observar rostres i cossos dissenyats a base de moviments de ratolí o llapis òptic, que apropar-se a figures sorgides de les pròpies mans dels seus creadors. És per aquest motiu que estudis com Aardman o Laika segueixen sent tan valuosos dins del gènere d’animació, perquè són capaços d’oferir-nos de tant en tant aquestes petites rareses tan necessàries. La més recent és Kubo y las Dos Cuerdas Mágicas, que suposa un ambiciós salt en el si de Laika Animation donada la seva combinació de tècniques visuals i també les característiques de la seva història. I és que les seves múltiples referències culturals i temàtiques contenen un missatge molt més adult i complex del que estem acostumats a veure.

“El film aposta per no donar més explicacions de les justes sobre el seu funcionament en l’apartat sobrenatural, i ens convida a deixar-nos portar per la seva creativitat i també la seva èpica.”

Tot i tenir l’allargada ombra de Ghibli darrere, el director Travis Knight i companyia no s’arruguen a l’hora d’evidenciar les arrels japoneses de Kubo y las Dos Cuerdas Mágicas. Plantejada com una autèntica llegenda de samurais que s’inicia en un poblet a terres nipones, la història conté numerosos altres elements pertanyents a aquesta cultura, des de l’art de l’origami fins a diversos símbols mitològics (el mico, l’escarabat, el drac) que tenen un gran pes en l’evolució de l’argument; tot plegat, envoltat per un univers de fantasia que podrien firmar -tot i que probablement tractarien de forma força diferent- els Miyazaki i companyia. En aquest cas, el film aposta per no donar més explicacions de les justes sobre el seu funcionament en l’apartat sobrenatural i ens convida a deixar-nos portar per la seva creativitat i també la seva èpica, desenvolupada a partir d’una estructura força simple, però amb un gran dinamisme i capacitat de sorprendre.

A pesar de la seva aparença infantil, estic segur que Kubo y als Dos Cuerdas Mágicas no resultarà gaire bona elecció per a alguns dels pares que decideixin portar-hi els més petits de la casa. El film té un punt obscur permanent, no només per l’enemic que persegueix el petit Kubo, sinó per tot el rerefons que anem coneixent mica en mica, i Travis Knight no dubta en subratllar-lo visualment quan aquesta obscuritat incideix amb més contundència en la història. De la mateixa manera, els personatges no són particularment alegres o bromistes, i l’humor que s’hi inclou és puntualment efectiu però moderat. Una bona mostra d’aquest aspecte és el personatge de l’escarabat, que en qualsevol altra pel·lícula animada hauria estat el típic secundari encasellat en la funció de graciós del grup, però aquí rep un tractament força més elaborat i rellevant. Resumint: Kubo y las Dos Cuerdas Mágicas no és una pel·lícula amable o benèvola, sinó clarament dramàtica.

“En un gènere on el perfeccionisme sembla ser l’únic camí possible, genera una sensació especial el poder notar les textures, detectar els mínims salts entre frame i frame, i, en definitiva, apreciar la condició artesanal de la pel·lícula.”

No és habitual que un títol d’animació protagonitzat per un nen el situï en escenaris tan complexos a nivell emocional com els que ha d’afrontar Kubo. Des de la xocant revelació inicial que el seu avi va intentar matar-los a ell i la seva mare, passant pels diversos detalls que va descobrint i fins arribar a l’enfrontament final, pràcticament en cap moment no hi ha una implicació familiar que afegeixi un llast moral més a allò que ha d’aconseguir. La lliçó que vol transmetre Kubo y las Dos Cuerdas Mágicas és, doncs, molt més adulta del que sembla, ja que difícilment els més petits entendran tot el que comporta el seu desenvolupament. Això sí, també és cert que el film té algunes dificultats per a arrodonir la seva proposta narrativa, especialment en el seu tercer acte, que resulta un pèl massa atropellat i amb alguna decisió una mica rigorosa a l’hora d’escollir el seu colofó. També cal apuntar, encara que sigui un retret lleu, que l’argument no flueix sempre amb la mateixa suavitat.   

A pesar dels petits entrebancs narratius de la pel·lícula, és d’agrair que encara es pugui gaudir de títols com Kubo y las Dos Cuerdas Mágicas en una pantalla de cinema. En un gènere on el perfeccionisme sembla ser l’únic camí possible, genera una sensació especial el poder notar les textures, detectar els mínims salts entre frame i frame, i, en definitiva, apreciar la condició artesanal de la pel·lícula. en cada moviment dels personatges. La incorporació que fa Laika del 3D per ordinador com a segona capa, justificada per l’ambientació i l’ambició visual de la història, no resulta ser cap pega, sinó tot el contrari, ja que la integració de les diferents tècniques està perfectament aconseguida. Així doncs, tot i que no arribi a assolir una absoluta excel·lència, no hi ha dubte que Kubo y las Dos Cuerdas Mágicas aporta molt més valor al seu gènere, i al cinema en general, que la immensa majoria de films d’animació que omplen la cartellera i les taquilles.