M.A.Confidential

Zootopia

Directors: Byron Howard, Rich Moore, Jared Bush

Veus originals: Ginnifer Goodwin, Jason Bateman, Idris Elba, J.K. Simmons, Octavia Spencer, Alan Tudyk, Shakira

Gènere: Animació, aventures. USA, 2016. 110 min.

Per al públic adult, ja fa uns anys que el d’animació s’ha convertit en un gènere a tenir en compte com qualsevol altre. Al mateix temps, però, aquest fet ha tendit a subratllar la diferència entre aquells títols animats on els adults hi troben un estímul especial -ja sigui per la profunditat del guió, la complexitat narrativa o l’ús de referències- i aquells on es queden en el rol d’acompanyant degut a l’enfocament més infantil del film en qüestió. En aquest context, la percepció inicial de Zootrópolis apuntava a una posició més aviat centrada i amb una lleugera decantació cap al segon grup, però si bé la pel·lícula sembla confirmar-ho en els seus primers compassos, acaba demostrant tot el contrari gràcies a una lectura socio-política que va guanyant en incidència i també en contundència a mesura que s’apropa a la seva resolució. El resultat acaba trobant un molt bon equilibri entre la diversió dels més petits, una valuosa lliçó a aprendre pels qui no ho són tant, i un missatge que convida a la reflexió als adults.

El caràcter polifacètic és la principal via cap a l’èxit per a la nova pel·lícula de Disney. De Zootrópolis se’n pot extreure una interessant faula sobre la superació de les condicions preestablertes i els estereotips, però també hi trobem una “buddy movie” d’aventures en què els dos protagonistes es complementen a la perfecció, una trama policíaca més que correcte i amb un ritme incansable, i també una punyent crida a favor de la igualtat entre races acompanyada d’un incisiu punyal als qui promouen tot el contrari a base de sembrar la por i la desconfiança. La fórmula, doncs, sap incloure el seu rerefons madur i el seu missatge compromès dins un conjunt que, a més a més, sap entretenir de valent i pràcticament no presenta pauses o baixades de nivell. Naturalment, a Zootrópolis tampoc hi falta la necessària dosi d’humor, però en aquest sentit també es detecta un esforç per a fugir del gag fàcil o la sobreexposició, i de medir molt bé els moments en què el film arrenca una rialla.

La trama principal de la pel·lícula no és el súmmum de l’originalitat a nivell de girs i elements d’avanç, ja que clarament està orientada a què la parella de protagonistes vagin visitant cadascun dels diferents nuclis -presentats a la part inicial del film- d’aquest gran món animal humanitzat anomenat Zootrópolis. No obstant, la capacitat de la pel·lícula per a endinsar-nos a cadascun d’ells i trobar-ne els habitants idonis és remarcable. El film acusa una mica la falta de carisma de la conilleta Juddy, presentada de forma gens subtil en el clixé de “noia d’origen humil que viatja a la ciutat per complir el seu somni i convertir-se en heroïna inesperada”, però ho recondueix sobretot gràcies a la contraposició de la guineu Nick i el seu perfil d’embaucador amb encant, i també amb una encertada selecció de secundaris en el transcurs de la història; sempre jugant amb els paral·lelismes -o oposicions, en clau còmica- entre la seva raça animal i el rol que se li atribueix.

Precisament el concepte de raça pren un protagonisme molt rellevant a Zootrópolis, que demostra no ser una pel·lícula sorgida sense més, sinó que té una plena consciència de la conjuntura social en què arriba. En una escena, un tigre d’aspecte amigable entra al metro i s’asseu al costat d’una mare conill i el seu fill, i aquesta l’agafa per acostar-lo a ella, espantada, tot i que el tigre ni tan sols els ha mirat. És una situació que, lamentablement, es podria veure al metro de qualsevol ciutat actual i que reflecteix a la perfecció el mal que fan les etiquetes col·locades automàticament en funció de l’aspecte o la procedència. Zootrópolis no només ho mostra, sinó que ataca aquells governants (i també a cert aspirant a president d’Estats Units) que propaguen aquestes etiquetes de forma interessada i en pos d’una suposada necessitat de protegir-se i defensar-se constantment; tot un potent missatge a favor de la igualtat que buscar calar especialment en aquells espectadors joves que comencen a fer-se una idea de com funciona el món que els rodeja.

A banda d’aquesta clara referència crítica a la societat i classe política actuals, Zootrópolis amaga també diverses referències culturals que piquen l’ullet a l’espectador amb més bagatge, entre les quals n’hi ha diverses de productes de la pròpia Disney, però on hi destaquen sobretot un parell de clares paròdies a El Padrino (boda de la filla inclosa) i Breaking Bad. Un cop més, però, la pel·lícula sap contenir-se i no fer d’aquestes referències una arma recorrent. I és aquesta recerca de l’equilibri global per a poder compactar una història que assoleixi diversos objectius el que acaba funcionant millor a Zootrópolis; potser per això no hi ha cap personatge estrella que es postuli com a líder de vendes en “merchandising”, ni tampoc cap moment que sobresurti amb claredat sobre la resta (tot i que el gag del peresós és particularment brillant). Aquí és el conjunt el que acaba donant efectivitat a la pel·lícula, i és la seva convicció a l’hora de parlar sobre temes que afecten la nostra realitat la que acaba d’arrodonir el bon sabor de boca que ens queda.