M.A.Confidential

Nocturnal Animals

Director: Tom Ford

Intèrprets: Amy Adams, Jake Gyllenhaal, Armie Hammer, Aaron Taylor-Johnson, Michael Shannon, Isla Fisher.

Gènere: Thriller, drama. USA, 2016. 115 min.

Set anys després d’iniciar-se com a cineasta amb la subtil i notable Un Hombre Soltero, el dissenyador Tom Ford deixa ben clar que aquell debut no va ser un cop de sort puntual. Animales Nocturnos no només torna a evidenciar la qualitat visual del director texà, sinó que demostra la seva vàlua per a controlar una narrativa força més complexa; d’aquelles que requereixen un punt més d’exigència a l’espectador. El film, magnètic des del primer minut, basa el seu potencial en el desenvolupament d’una història plena de matisos, capaç de desconcertar en més d’una ocasió, però que poc a poc va encaixant les peces de la seva exposició fragmentada per a arribar a trobar el seu veritable nucli. O, si més no, per a donar a l’espectador les pistes suficients per a fer-ho. Aquest entreteixit narratiu converteix Animales Nocturnos en una caixa de sorpreses que és millor encara amb la menor informació possible.

Animales Nocturnos es recolzada en un muntatge precís que va cohesionant dues parts aparentment diferenciades, però que, com és evident, estan destinades a trobar-se. Ara bé, no resulta tan important quan es troben, sinó la forma amb què ho fan. Tret de l’evident coincidència de l’actor protagonista -únic punt comú entre tots els fils narratius-, Tom Ford no aplana el camí amb gaires més obvietats argumentals que connectin directament aquests camins, sinó que ho fa transcorre tot en un subsòl molt més interpretatiu. Quan Animales Nocturnos introdueix la lectura del llibre per part de Susan, genera una ficció dins de la ficció on tot es pot projectar d’una banda a l’altra, de mode que els successos i els personatges acaben tenint un sentit i donant una explicació a la narració en present. I el que és millor encara: deixa marge perquè alguns detalls addicionals siguin interpretats al gust de cadascú, basant-se en el que acaba de veure.

La història que ens planteja Tom Ford a Animales Nocturnos -adaptant la novel·la homònima de Austin Wright- no només conté riquesa narrativa a nivell estructural, sinó que també s’endinsa de forma intensa en els diferents aspectes que participen en la relació entre els dos protagonistes. D’una banda, com a escriptor-lectora; de l’altra, com a exparella. I és que darrere del relat de la novel·la hi ha una subtil però afilada intenció de venjança que poc a poc es va manifestant i va deixant al descobert aquella màxima de que el temps acaba posant cadascú al seu lloc. Pel camí, Ford ens parla de la buidor interior de la seva protagonista Susan, de les oportunitats perdudes i de l’engany en què viu de forma constant, portada per aquesta necessitat de mostrar estatus social per sobre de tot. En definitiva, posa en evidència tot allò en què s’ha acabat convertint, quan en realitat pretenia i presumia de tot el contrari en temps passats.

És en aquest retrat de Susan on Tom Ford demostra amb més intenció el trasllat a la gran pantalla del seu treball visual com a dissenyador. Totes les escenes en què apareix, pulcres i fredes a matar, van revelant la monotonia i el desencant absolut en què s’ha convertit la seva vida, per molt luxe que pugui tenir al seu voltant de forma permanent. Interpretat per una (de nou) estel·lar Amy Adams, el personatge sembla anar emblanquint-se cada cop més, com si els successos li anessin traient vitalitat. Paral·lelament, Animales Nocturnos ens mostra l’evolució de Tony, protagonista de la novel·la escrita per Edward i interpretat pel sempre fascinant Jake Gyllenhaal, en un sentit clarament oposat i en un ambient cada vegada més àrid i salvatge. Aquesta doble estètica amb què Tom Ford vesteix les dues vessants de la seva acció és la que marca aquesta mena de diàleg constant entre ambdós personatges, el qual, a més a més, es manifesta amb alguns detalls reveladors en escenes concretes.

Però més enllà d’aquesta relació ‘multinarrativa’ entre la parella de protagonistes, Animales Nocturnos sobresurt per altres elements que acaben de rascar totes les capes inferiors i secundàries que conté l’argument del film. El millor exemple és el personatge de Michael Shannon, la caracterització del qual no pot ser casualitat i per tant el fa més que probable portador del gran missatge ocult dins de tot el conjunt; allò que fa que el film romangui actiu un cop acabat. Amb això, Tom Ford demostra que realment ha apujat el llistó de l’ambició i que en aquesta segona pel·lícula com a director no ha dubtat en elevar la dificultat del repte, perquè no hi ha dubte que Animales Nocturnos no és una pel·lícula amb un guió a l’abast de qualsevol. El que queda clar és que té una especial predilecció per al cinema que deixa l’espectador tocat; ara bé, si ho ha de fer d’aquesta manera, no hi tindrem cap objecció.