M.A.Confidential

Després de repassar les primeres 10 pel·lícules de la part baixa de la llista del millor de 2015, ara presento les que per mi han estat les obres més destacades d’aquest any. Des d’exemplars de l’animació més artesanal, passant per algunes fantàstiques propostes de cinema independent, europeu i asiàtic, fins a grans produccions i desplegaments visuals. Si heu acabat l’any sense veure-les, esteu avisats. Crec que la llista ha quedat prou completa i variada per a encabir qualsevol tipus d’espectador. Així doncs, aquestes són les 10 millors pel·lícules de 2016 a M.A.Confidential:

Es poden transmetre veritables emocions mitjançant un traç dibuixat? Només cal veure la primera mitja hora de El Cuento de la Princesa Kaguya per a comprovar que sí, i que a més a més es pot fer d’una forma inabastable per a qualsevol altre tipus de cinema. Isao Takahata, un dels pals de paller de l’Studio Ghibli, entrega una història fascinant en què les “imperfeccions” de l’animació i el caire purament artesanal ens recorden que no només el 3D hiperrealista és capaç de fer-nos sentir les textures d’allò que veiem. Amb una expressivitat hipnòtica i una història mística carregada de tonalitats diferents, El Cuento de la Princesa Kaguya és, a més, una peça d’enorme valor dins de l’escena actual de l’animació. [crítica / tràiler]

Si l’any 2016 s’hagués de resumir amb el nom d’una actriu, aquest seria sens dubte el d’Isabelle Huppert. La francesa ja borda la seva actuació a El Porvenir (que ha quedat fora de la llista per poc), però a Elle encara va més enllà gràcies al brutal personatge que li entrega Paul Verhoeven. Però a banda d’aquesta protagonista freda, cínica i manipuladora, la pel·lícula suposa el retorn del Verhoeven més incisiu en molts anys, retratant una mostra de la nostra societat on és difícil no odiar tothom que surt en pantalla. Elle converteix la provocació en la seva millor arma, i ho fa conscient en tot moment que a l’altra banda hi ha un espectador que no només fliparà amb el que veu, sinó que corre el risc de veure’s-hi identificat. [crítica / tràiler]

El calfred que et recorre tot el cos quan presencies la última imatge de La Invitación conté una mescla emocional d’horror i alleujament. I és que poques pel·lícules han fet patir tant els reposabraços de les butaques durant poc més d’hora i mitja. La directora Karyn Kusama mostra un control absolut sobre la gestió de la tensió i també de les nostres expectatives, convertint una trama relativament simple (una reunió de vells amics i coneguts en una casa de Los Angeles) en una trampa on també hi quedem tancats nosaltres. La Invitación fa de l’evidència una incògnita, i fins i tot deixa que l’espectador vagi per davant de l’acció per a aprofitar-se’n. Resumint, una pel·lícula amb molt mala baba, però davant la qual no queda altra que rendir-se. [crítica / tràiler]

Carol és una pel·lícula que pràcticament es podria explicar a base d’extreure’n alguns frames i posar-los en successió. Todd Haynes fa que cada seqüència brilli amb llum pròpia en aquesta intensa i arriscada relació entre dues dones completament diferents, però que en el fons persegueixen un objectiu comú en plena societat encarcarada dels anys 50. Amb una Cate Blanchett simplement estel·lar i una Rooney Mara que troba un personatge idoni per ella per a posar-li el contrapunt, Carol no només sap fer que les imatges parlin per si soles, sinó que a més a més fa de la nostra mirada un participant més. El seu tall clàssic i la seva subtilesa poden frenar una mica, però la veritat és que és una enorme història d’amor. [crítica / tràiler]

Si l’any passat ja parlàvem d’un ressorgiment del western en la seva essència més clàssica, en aquest hem de celebrar una dels millors exemplars de neowestern que s’han vist en els últims anys. Vista a l’últim Festival de Sitges i estrenada a les sales avui mateix sota l’encomiable traducció de Comanchería, la pel·lícula ens trasllada al cor de Texas en la persecució de dos germans delinqüents per part de dos veterans Rangers del cos de policia. David Mackenzie no només ofereix un thriller amb nervi i aire fatalista, sinó que construeix uns personatges molt sòlids i a la vegada fa un retrat ple de veracitat dels codis que regeixen la vida a Texas, més enllà de la llei. Pel·lícula gairebé rodona. [crítica / tràiler]

És increïble veure com unes quantes marionetes -humanitzades, però clarament identificables com a tals- poden arribar a reflectir d’una forma tan propera els nostres sentiments. Anomalisa és una petita i estranya joia de l’animació stop-motion, però no tant pels efectes visuals que aquesta tècnica pugui generar, sinó per l’honestedat i lucidesa amb què ens parla de la soledat, el desencant o la frustració. No passa massa estona fins que Charlie Kauffman aconsegueix que deixem de veure marionetes i hi reconeguem humans de veritat com el seu protagonista, un conegut autor de xerrades motivacionals que precisament ha perdut tota motivació. Com a colofó, Anomalisa té una de les escenes sexuals més insòlites de l’any. [crítica / tràiler]

Tot aquell qui pensava que Park Chan-wook estava definitivament de capa caiguda, ha hagut de callar de cop. La Doncella és una pel·lícula complicada de descriure, i que en realitat és millor anar descobrint sobre la marxa, ja que el director sud-coreà canvia el rumb de la història quan menys t’ho esperes per a anar desvetllant tota la seva complexitat i la potència del seu missatge. Ambientada als anys 30, la pel·lícula fa gala d’una elegància mesurada i dissenyada a la perfecció, però quan colpeja ho fa sense cap mena de mirament. Tretze anys després de la seva altra obra cabdal Oldboy, Park Chan-wook ens recorda que segueix sent un dels directors més rellevants del segle XXI. [crítica / tràiler]

No ho tenia gens fàcil La Llegada quan va arribar a les nostres pantalles. L’enorme expectació generada al seu voltant corria el risc de fer-nos trobar amb una obra amb la qual no n’hi havia per tant, però Denis Villeneuve no falla, i ens regala una pel·lícula de ciència-ficció de les que fan època. I no precisament per ser una gran superproducció amb tots els focs artificials del món, sinó per la seva capacitat de desviar-se d’allò més previsible i acabar abordant qüestions que són inimaginables a l’inici de la història. A més, el director corrobora que és un creador d’atmosferes que ara mateix no té igual a l’hora de fer-nos aguantar la respiració. Sens dubte, La Llegada mereix ocupar un lloc al podi d’aquest any cinematogràfic. [crítica / tràiler]

Després de la multitud de títols que fins ara han tractat l’Holocaust des de tots els seus angles, ara arriba un director debutant i ens deixa tots amb la sensació que encara no ens havíem acostat de veritat a la barbàrie que hi va tenir lloc. A El Hijo de Saúl, l’hongarès Laszlo Nemés estreny la pantalla i ens enganxa a l’esquena del seu protagonista durant 100 angoixants minuts en què un presoner d’un camp de concentració nazi mira de recuperar el cos del seu fill per a poder enterrar-lo. La pel·lícula és tot un repte per a l’espectador, però també un testimoni més immersiu que mai a l’horror que va suposar viure en primera persona aquell infern. Una experiència cinematogràfica brutal. [crítica / tràiler]

De ben segur que més d’un va arrufar el nas durant les quasi tres hores de metratge. Aquest no és el Tarantino desbocat que tots coneixem, no són els personatges pintorescos que l’identifiquen ni la narrativa juganera amb què ens sorprèn sempre. Però és així perquè Los Odiosos Ocho suposa un pas endavant del director; una obra més madura, amb pocs protagonistes però molt més treballats i perfilats, i amb un missatge de rerefons polític i social que ha demostrat ser més actual que mai. A banda de meravellar-nos visualment com a western gèlid i inhòspit, Los Odiosos Ocho parla amb claredat sobre les ferides obertes de la societat nord-americana: la discriminació racial, el masclisme, la rancúnia acumulada, la cultura de la por… tot allò que, en definitiva, resumeix a la perfecció un país on Donald Trump guanya unes eleccions. Tarantino no abandona els seus trets diferencials, sinó que els agrupa i els poleix, i fins i tot juga a fer de Hitchcock a mitja trama. A més, els qui vam poder gaudir-la en la seva versió original de 70 mm, encara vam apreciar més tot el que el director ens volia transmetre. No només era una pel·lícula necessària per a nosaltres, sinó també per al propi Tarantino. Un cop més, als seus peus. [crítica / tràiler]

LES MILLORS PEL·LÍCULES DE 2016 – Del 20 a l’11

Un any més, el disseny visual de la llista de millors pel·lícules ha inclòs una reinterpretació dels títols de cadascuna, gràcies a la col·laboració especial de la Susana, que hi ha inclòs algun detall que defineix un element important del film en qüestió. Si els heu vist, és fàcil identificar-lo (o potser no tant!). Clickant a cada imatge, es pot veure la imatge en alta resolució.

De nou, us animo que voteu la vostra pel·lícula preferida de 2016, ja sigui una de les proposades per mi o qualsevol altra. Si voleu compartir els vostres Top10 particulars o valoracions del meu, endavant!