M.A.Confidential

Deadpool

Director: Tim Miller

Intèrprets: Ryan Reynolds, Morena Baccarin, Gina Carano, T.J. Miller, Ed Skrein, Rachel Sheen, Brianna Hildebrand, Stan Lee

Gènere: Comèdia, acció, superherois. USA, 2016. 105 min.

Tot i haver-se convertit en una autèntica màquina de fer diners capaç de fer canviar les normes del cinema d’entreteniment més massiu, s’ha de reconèixer que la Marvel està demostrant tenir un ull clínic envejable a l’hora d’anar modelant el “què”, el “com” i el “quan” dins del seu particular univers. Ja va fer un salt endavant per fugir de la mediocritat en l’últim canvi de década, i ara està apostant amb encert per una constant metarreferència i un gir humorístic que acaben de trobar el seu punt àlgid. Deadpool és aquella pel·lícula per atacar la Marvel que ningú havia sabut fer fins ara, i que ha acabat fent la propia Marvel d’una forma que difícilment ningú podrà superar. Una irreverència sense pietat amb res ni ningú (inclosa ella mateixa), que aprofita tota l’actual cultura pop cinematogràfica i “comiquera” per a construir una comèdia corrosiva i enginyosa. Una genial tàctica de la Marvel per a tirar-se totes les pedres a la seva pròpia teulada abans que ho faci algú altre.

Enlloc d’una pel·lícula de superherois, Deadpool és més aviat una conversa continua de Marvel amb els seus espectadors. El missatge és clar: som conscients de totes les crítiques i mofes que feu del nostre cinema, les acceptem i ens hi volem sumar. I és per això que aquí hi trobem totes les llicències del món, inclús rient-se d’aquestes pròpies llicències, com és el cas del “doble trencament” de la quarta paret o que el propi protagonista faci referència al flashback que acabem de veure o al pressupost del film. Aquest establiment del “tot val i faig el que em dóna la gana” ja no es pot considerar massa innovador, però el cert és que va de perles per al registre del protagonista, ja que treu ferro constantment a les altíssimes quotes que assoleix el seu humor negre -i quasi de tots colors-, la obscenitat sense límits dels seus comentaris i la seva immaduresa a nivell global. Unes qualitats que difícilment encaixarien si Deadpool pretengués en algun moment que ens la prenguéssim de forma seriosa.

És evident, doncs, que Deadpool s’acosta molt més a un producte com Ted que no pas a totes les pel·lícules de la saga X-Men, de la que se suposa que en forma part. Això sí, al contrari que l’osset animat de Seth MacFarlane, la cara dura d’aquest superheroi gairebé no s’estova en cap moment. Noms com David Beckham, Keira Knightley, Liam Neeson o el grup Limp Bizkit, entre altres, tenen dedicades frases memorables. I no, la pel·lícula no planteja el seu guió com una excusa per anar enllaçant un gag amb el següent, sinó que està estructurat amb la gràcia suficient perquè no es detecti cap part de la qual es podria prescindir, ni tampoc cap moment en què la passada de frenada sigui excessiva. Sàviament retallada en duració respecte la majoria de films actuals d’aquest gènere, Deadpool s’estalvia tot allò que no l’interessa i tira pel dret, però quan l’espectador entra a la dinàmica de la pel·lícula, el que acaba desitjant són més gags i no tant una història que els faci vibrar; si més no, aquesta deixa de ser la seva principal preocupació.

De forma relativament semblant a la utilitzada per Kingsman ara fa un any –però deixant-se tota l’elegància pel camí–, el to adoptat per Deadpool es pot entendre també una molt bona estratègia per a camuflar el que en el fons és una trama tòpica i previsible; és a dir, aquells elements que focalitzen la paròdia són els mateixos amb els quals s’alimenta el propi film. No obstant, la pel·lícula juga explícitament a això, ja que aquesta és la millor manera de poder anar afilant constantment les seves urpes i generar totes les situacions arquetípiques que aprofita, capgira i transgredeix. Així doncs, no té massa sentit buscar-li les pessigolles a Deadpool en aquest aspecte, ja que ella mateixa és conscient que el seu resultat final no depèn d’una acció trepidant o uns nivells d’emoció que ens facin aguantar la respiració. Al contrari, el que necessitem és més aviat respirar entre rialla i rialla; i no és tasca fàcil, perquè la pel·lícula no presenta massa alts i baixos en qüestió d’efectivitat, des dels títols inicials fins la ja clàssica escena post-crèdits.

És obvi que l’estil de Deadpool proporciona una xarxa de seguretat en què tota mancança formal sembla, fins a cert punt, justificable, però convé no oblidar que films com aquest ho confien tot a un fet tan simple com complicat: la complicitat i la rialla constant de l’espectador. Basant-nos en aquest fet, es fa molt difícil no considerar la pel·lícula un èxit rotund. D’acord que es requereix un bagatge dins del gènere (qui no el té a aquestes alçades?), i d’acord que la subjectivitat amb què s’entoma l’humor del protagonista també hi té incidència, però el que no se li pot negar a Deadpool és que un cop marca el seu objectiu s’hi dirigeix sense cap mena de reserva ni prudència tipus “per si no agrada a tothom”. I és precisament la decisió de passar-se pel forro aquesta estandardització, força identificable amb la trajectòria de Marvel els últims anys, allò que converteix Deadpool en la pel·lícula que el cinema de superherois demanava a crits. I no, no cal que ara totes siguin així, però sí que calia que alguna se’n desmarqués d’una forma tan radical com aquesta.