M.A.Confidential

El Hombre de las Mil Caras

Director: Alberto Rodríguez

Intèrprets: Eduard Fernández, José Coronado, Carlos Santos, Marta Etura, Emilio Gutiérrez Caba, Luis Callejo

Gènere: Drama, thriller. Espanya, 2016. 120 min.

Si hi ha una imatge recurrent a El Hombre de las Mil Caras, aquesta és la de Francisco Paesa (Eduard Fernández) sol, pensatiu, seriós, encenent un cigarret i dirigint la seva mirada cap un punt llunyà. L’escena, que es repeteix ben bé quatre o cinc vegades, encaixa perfectament amb una de les frases que Luis Roldán (Carlos Santos) deixa anar durant la pel·lícula: “me gustan los hombres de pocas palabras; se dedican a pensar, mientras los otros no paramos de hablar y hablar”. I és que aquest és exactament el perfil de Paesa, un home que fins ara s’havia mantingut a l’ombra de la història recent de la política espanyola, però que el director Alberto Rodríguez ha decidit posar en primer pla per a mostrar-nos la rellevància que van tenir les seves accions durant els anys 90. Vista la pel·lícula, no hi ha cap dubte que era un personatge digne de ser conegut.

Amb l’èxit de la més que notable La Isla Mínima com a antecedent, Alberto Rodríguez aposta per un film força diferent en execució, però en el fons no tan allunyat en el seu retrat de l’Espanya de finals del segle XX. El Hombre de las Mil Caras té una narrativa més directa, però en cap cas més senzilla, ja que afronta una considerable dificultat a l’hora de clarificar el context de la seva història i personatges, així com de construir la cronologia dels fets amb el ritme adequat. No obstant, al final aquest acaba sent un dels grans triomfs de Rodríguez. A pesar que el bombardeig inicial d’informació contextual necessita cert grau d’atenció, la pel·lícula sap gestionar amb encert el mode i el moment per a explicar les coses, respectant l’espectador i a la vegada donant-li tota la intriga i la complicitat que demana. És cert que la veu en off potser és massa òbvia en moments puntuals, o que fins i tot ens mig ‘spoileja’ alguna cosa que vindrà més endavant, però el seu ús és aquí un recurs del tot justificat per a completar la quantitat de dades a tenir en compte.

De nou, Alberto Rodríguez treballa amb personatges que tenen un gran valor per allò que callen. En realitat, a El Hombre de las Mil Caras només n’hi ha un, però podríem dir que ja val per tots. El retrat de Francisco Paesa està perfectament cuidat des de l’inici, sempre de forma translúcida; com un mag que poc a poc ens ensenya alguns dels seus trucs, però mentrestant ens n’està aplicant d’altres per darrere. Gràcies a un enorme Eduard Fernández, Paesa se’ns mostra com un home d’aspecte fràgil, quasi monòton, però que rarament perd el control del que fa. Això sí, de les mil cares que coneixem d’ell, mai arribem a desvelar del tot la veritable, encara que Alberto Rodríguez ens hi acosta cada vegada més. Destaca, per exemple, com el director retrata la infructuosa relació de Paesa amb l’amor de la seva vida, i com és capaç de sintetitzar en un parell d’escenes la seva soledat, contrastada amb l’èxit de tota la resta.

La història de Francisco Paesa pren la seva dimensió més atractiva i rellevant quan s’inicia tota la seva vinculació amb la fugida de Luis Roldán. Aquí, El Hombre de las Mil Caras no només activa la seva maquinària narrativa com a thriller, sinó que comença a activar el seu reflex de la política espanyola de l’època (o potser la present també). No en va, una de les grans qualitats de Paesa és la de moure els fils de forma sublim amb tot això, com un jugador d’escacs que sap perfectament com reaccionarà cada adversari davant els seus moviments. Ell era l’home idoni per actuar a l’ombra, però a la vegada un nom amb qui ningú volia ser vinculat; i aquest doble joc és aprofitat per Paesa amb tot l’enginy del món. És curiós que en una pel·lícula on es mostra la fuga de Luis Roldán, que tantes pàgines i obertures d’informatius va ocupar en el seu dia, resulti no ser el personatge a seguir. El Hombre de las Mil Caras demostra que qui mereixia el protagonisme principal no era precisament ell, sinó la ment constructora de tot plegat.  

Si la pel·lícula no acaba d’arrodonir la seva excel·lència és perquè hi ha diversos elements que no funcionen amb tota la precisió desitjada. El principal d’ells és el tractament dels personatges secundaris, que queda massa enrere respecte el protagonista; aquest fet repercuteix especialment en el cas de Jesús Camoes (José Coronado), el retrat del qual es limita a la veu en off i quatre pinzellades més, però que en realitat sempre està per allà sense que sapiguem gaire d’on ha sortit. També l’ús de la música de Julio de la Rosa, que comença dinamitzant l’acció i donant personalitat al film, acaba resultant un pèl carregant i repetitiva. En tot cas, són detalls que no castiguen suficientment la solidesa d’El Hombre de las Mil Caras, que certifica el bon moment pel qual passa el thriller espanyol i consolida Alberto Rodríguez com un dels cineastes més en forma del país. Serà perquè les seves pel·lícules ens conviden a pensar, enlloc de limitar-se a “parlar i parlar” com fan d’altres.