M.A.Confidential

Blue Ruin

Director: Jeremy Saulnier

Intèrprets: Macon Blair, Eve Plumb, Devin Ratray, Amy Hargreaves, Kevin Kolack, David W. Thompson

Gènere: Thriller, drama. USA, 2013. 90 min.

Tot i que a vegades es diu de forma força gratuïta, la recurrent expressió “la venjança és un plat que es serveix fred” té un sentit important, ja que fa referència al procés d’espera i reflexió que s’acostuma a prendre algú quan vol venjar-se de la forma més dura i efectiva possible; a la necessitat de calmar un probable excés d’impulsivitat o fogositat que porti a cometre errors. És precisament aquesta frase la que es pot considerar l’epicentre perfecte del thriller independent Blue Ruin, ja sigui fent-hi referència directa o enfocant-la des de diferents vessants. El jove director Jeremy Saulnier presenta aquí la que és tot just la seva segona pel·lícula darrere la càmera, i ho fa amb una poderosa posada en escena i una història que té la simplicitat i la contundència com a principals armes. Una nova demostració que l’escena independent nord-americana amaga grans talents, especialment en aquest tipus de gèneres.

Jeremy Saulnier és un cineasta que va iniciar la seva carrera cinematogràfica com a director de fotografia, i a Blue Ruin demostra que en té un control absolut, tant en l’apartat estètic com en el narratiu. Amb el propi títol com a inequívoc indicador previ, el film ens porta per un viatge cromàtic on el color blau és el gran protagonista, però no sempre des de la mateixa funció -tal com ho trobàvem a La Vida de Adèle o Only God Forgives-. D’una banda, rodeja el protagonista i construeix una imatge melancòlica, amb una atmosfera desangelada, però a la vegada calmada i gens tràgica; de l’altra, simbolitza la fredor de la ja comentada frase inicial, la necessària per a dur a terme les accions de forma raonada i calculada. I és precisament aquí on Saulnier ens explica la causa del conflicte, il·lustrada per l’aparició dels tons oposats, com el vermell o algun altre color càlid, que són els que porten el protagonista cap al camí no desitjat.

El guió, que també és responsabilitat de Saulnier, ens ofereix una història de venjança totalment personal, en què en tot moment sembla que el protagonista es deixa portar per la necessitat de solucionar quelcom amb si mateix que no pas per a fer justícia o degut als forts lligams familiars que l’uneixen al conflicte. Per a ell, és una oportunitat de fugir de la situació que vivia fins el moment. Blue Ruin parla, doncs, de la dificultat per a gestionar aquesta fredor necessària per a la venjança, i de les conseqüències que pot comportar. I la veritat és que ho fa amb una sorprenent contundència i atracció, ja que, tot i els primers compassos relativament contemplatius, no té cap mena d’objecció en mostrar-se explícitament violenta quan l’acció ho requereix. De la mateixa manera, elabora les seves escenes de suspens amb una enorme eficàcia, sempre ajudada per una direcció perfectament estudiada i una gran direcció d’actors.

En aquest sentit, el cap de repartiment de Blue Ruin és el millor aliat del director, ja que el desconegut Macon Blair fa una actuació fantàstica. Per començar, sap explotar molt bé els seus dos aspectes físics clarament diferenciats en el decurs de la pel·lícula, amb la capacitat de dibuixar pràcticament dos personatges diferents. A més a més, la seva mirada sempre mostra el temor i la inseguretat que, en el fons, s’amaguen darrere les decisions i reaccions de Dwight. Per la seva banda, cal subratllar les aparicions d’Amy Hargreaves (un pèl més coneguda per ser la germana de Carrie Mathison a Homeland), i també el treball d’altres secundaris puntuals com Devin Ratray o Kevin Kolack. Un repartiment força acotat, d’acord amb la dimensió de la història, però que en què cadascú aporta el seu granet d’arena sense que el nivell global en surti ressentit.

Blue Ruin té l’estranya virtut d’atrapar-te d’una forma que en teoria no li pertocaria, tenint en compte el tipus de pel·lícula que és. És evident que a Jeremy Saulnier li agrada prestar una especial cura a la composició dels seus plans, però a la vegada no s’està per estupideses un cop la maquinària arrenca del tot. Com a molt, se li pot retreure que l’argument no surti d’allò establert i es limiti a contextualitzi només el que necessita -cosa que repercuteix en la construcció d’algun personatge- i també una lleugera precipitació dels fets en alguna ocasió. En tot cas, Blue Ruin se les arregla per a capbussar-nos de ple a la història que ens presenta i, a més, oferir-nos aquest valor afegit en la importància de la fotografia i els colors que dominen la pel·lícula. Una peça que ha arribat tard, i que està destinada a passar desapercebuda, però que cal reivindicar com un dels títols tapats d’aquest any que més talent desprèn i que millor assoleix els seus humils objectius.