M.A.Confidential

Mustang

Directora: Deniz Gamze Ergüven

Intèrprets: Günes Sensoy, Ilayda Akdogan, Doga Zeynep Doguslu, Elit Iscan, Ayberk Pekcan, Tugba Sunguroglu, Erol Afsin, Nihal G. Koldas

Gènere: Drama. França, 2015. 95 min.

Desconec si és fruit de la casualitat o si la distribuidora A Contracorriente Films ho ha escollit de forma intencionada, però poques setmanes podien ser més apropiades per l’estrena de Mustang que la que conté el Dia Internacional de la Dona. Un dels missatges més reivindicats aquests dies és el que alerta i recorda el llarg camí que queda encara per a recórrer per a assolir unes condicions d’igualtat entre ambdós sexes, i la pel·lícula ho subratlla amb un cas que no resulta tan llunyà com sembla. De producció francesa però ànima 100% turca, Mustang retrata sense reserves els estrictes cànons socials als quals s’han de sotmetre les dones a les zones rurals del país euroasiàtic, i ho fa focalitzant-se en cinc germanes que no concentren un únic punt de vista, sinó que ofereixen una amplitud d’actituds i reaccions que conformen la veritable riquesa del film i del seu missatge.

La directora debutant Deniz Gamze Ergüven construeix un relat que no raja mai pel broc gros; al contrari, més aviat busca un equilibri en la seva atmosfera, per molt que aquesta sempre estigui dominada per una clara repressió i discriminació. El tracte cap a les noies és honest, no busca victimitzar-les o convertir-les en màrtirs, sinó que s’acosta al seu costat juvenil (o quasi infantil, en el cas de les dues més petites). Això duu a una innocència, una complicitat, una protecció mútua i també uns conflictes típics de germans que de seguida ens hi fan sentir propers, tot i que no sempre compartim la personalitat i les accions de totes elles. En el fons, la crida de Mustang no només apel·la a la injustícia perpetrada per la mentalitat tradicionalista i retrògrada dels adults (homes i dones), sinó també a la importància que les noies que ho pateixen siguin realment conscients de la situació i hi actuïn en conseqüència.

Així doncs, Mustang no només escenifica un enfrontament entre la part repressora i la part reprimida, sinó que hi incorpora mirades múltiples encarnades en cadascuna de les germanes: des de la ingenuïtat, passant per la resignació o la desesperació, i fins arribar a la veritable insubmissió. Com una espècie de selecció natural que acabarà determinant quina d’elles serà la que realment tindrà un futur lliure per davant i podrà fer canviar les coses. És a dir: qui és el veritable cavall salvatge -el mustang al què fa referència el títol- i quins es deixaran domesticar. El cert és que el paral·lelisme amb el món animal és evident, sobretot cada cop que la família de les noies amplia i reforça les tanques i forrellats del que acaba semblant més una gàbia de zoològic que no pas una casa. Però Mustang posa en evidència que com més tanques algú contra la seva voluntat, més ganes li dónes de ser lliure i fugir; no tant pel fet de lluitar contra la injustícia que suposa, sinó perquè, simplement, és el que dicta la seva naturalesa.

Deniz Gamze Ergüven busca en tot moment el realisme de la situació, i aquí compta amb la gran col·laboració de les joves actrius, especialment la petita Günes Sensoy, que porta clarament el pes de la pel·lícula i que és qui connecta amb major mesura amb l’espectador per ser clarament l’abanderada del futur (si més no, el futur desitjat). És cert que el guió de Mustang conté certes dreceres (hi ha dues o tres el·lipsis força sobtades) i fins i tot alguna incongruència, i que alguns dels seus passatges es poden veure venir amb certa antelació, però aquesta decisió de no perdre mai la vitalitat i el ritme de l’acció també permet que el film es mogui de forme molt més lleugera. Tot i la impotència que genera bona part de les imatges, la directora no vol caure en solemnitats ni excessos poètics, i inclús l’humor hi té cabuda en més d’una ocasió. Amb tot, l’atmosfera mai perd la seriositat que implica la situació narrada, de forma que l’equilibri està ben trobat.

La contemporaneïtat i la proximitat de Mustang ens recorda que no massa lluny de casa nostra encara hi ha societats on la dona té una llarga lluita per davant. També ens recorda que els perpetradors d’aquestes discriminacions actuen empesos per unes tradicions i estructures socials que els porten a pensar que allò és el què han de fer, perquè és el que toca, allò correcte; i és aquí on resulta especialment emotiu com la pel·lícula ens apunta a la que pot ser la gran solució al problema: l’educació des de l’escola com a motor d’evolució. Només així la llar familiar no es convertirà en una veritable casa del terror o presó de la qual cal escapar-ne (hi ha escenes a Mustang que són més pròpies de La Gran Evasión) per a poder ser feliç. Fan falta més mustangs que no defalleixin fins tenir el seu camp per córrer lliurement, i menys cavalls domèstics amb aclucalls que es resignin a mirar cap endavant i oblidar-se de tot el que tenen al seu voltant.