A vegades un no s’adona de tot el bon cinema que ha vist durant tot un any fins que no arriba el moment d’escollir-ne les millors pel·lícules. És cert que el 2016 ha estat força decebedor a nivell de blockbusters, però el cinema independent de gènere, europeu, asiàtic i d’animació s’ha encarregat d’elevar el llistó de qualitat. Fins i tot les produccions espanyoles han experimentat una gran millora durant aquesta tardor. De nou, ha estat complicat deixar segons quina pel·lícula fora de la llista, ja que possiblement mereixeria ser-hi (les cito al final). En tot cas, la selecció de les millors de 2016 torna a ser completa i variada. Recordo el criteri: pel·lícules estrenades a les sales espanyoles durant l’any 2016. Comencem per la meitat baixa de la llista!
Green Room
All posts tagged Green Room
Green Room
Director: Jeremy Saulnier
Intèrprets: Patrick Stewart, Anton Yelchin, Imogen Poots, Alia Shawkat, Mark Webber, Taylor Tunes, Joe Cole, Brent Werzner, Callum Turner, David W. Thompson, Macon Blair
Gènere: Thriller, terror. USA, 2015. 95 min.
“The Ain’t Rights” són una jove banda de música punk que viatgen per Estats Units amb la seva furgoneta i fan actuacions allà on els contracten. Un dia, un contacte de la banda els gestiona la participació en una sèrie de concerts que es fan en un local aïllat al mig d’un bosc, però un cop la banda arriba al lloc, comencen a detectar que l’ambient no és exactament acollidor. Quan els joves són testimonis d’uns fets que no haurien d’haver presenciat, tot es desencadena i el local es converteix en una autèntica trampa de la qual hauran d’escapar.Amb la seva segona pel·lícula, la remarcable Blue Ruin, Jeremy Saulnier va situar-se en primera línia de la nova fornada de directors nord-americans. A partir de llavors, la temptació de deixar-se endur per les grans majors de Hollywood va ser evident, però la decisió de Saulnier de mantenir-se en l’escena independent no ha pogut ser més encertada. Amb l’arribada de Green Room, el director fa una transició del blau al verd que al mateix temps suposa l’amplificació i enduriment d’algunes traces ja presents al seu film de 2013, com són el control de la tensió i la cruesa a l’hora de retratar la violència. Aquests dos elements conformen una part essencial de la identitat de Green Room, que dedica tots els seus esforços en submergir-nos a l’acorralament del seu grup de protagonistes, per després acompanyar-los en la seva desesperada missió de supervivència. Un enfocament del qual Jeremy Saulnier poques vegades es desvia.
I amb aquesta quarta part, marcada sobretot per certa irregularitat dels últims dies de la programació, completem l’extensa crònica del Festival de Sitges 2015. Globalment, aquesta trentena de propostes repassades demostren que a Sitges, més enllà del component “friki” sempre present, s’hi pot trobar cinema de qualitat molt notable. Això sí, hi ha certa sensació que el cinema de gènere potser s’està quedant un pèl enrere. De nou, agrair al Breixo la seva col·laboració. Ara, només ens queda començar el compte enrere per a l’edició de l’any que ve, que sempre es veu molt llunyana en un principi, però que acaba arribant molt més ràpid del que esperem.
Després del primer repàs d’ahir a alguns dels títols més importants que es podran veure al Festival de Sitges 2015, avui toca completar-lo amb la segona tongada. De nou, el festival fa gala de la seva gran versatilitat i també capacitat per adaptar-se a qualsevol tipus d’espectador. Molta gent segueix associant exclusivament el festival de al terror, el gore o la ciència-ficció, però la seva obertura de mires és un fet que es consolida any rere any. Si es busca bé, es poden trobar uns quants títols al gust de tothom.
Ja es comença a notar l’olor de mar, de Garraf, de maquillatge de zombie, de la moqueta de l’Auditori del Melià, de la fusta vella del Retiro i el Prado, dels hot dogs d’urgència en plena cua… quan el compte enrere per al Festival de Sitges entra dins el seu últim mes, a tots els malalts que sabem que ens passarem un porró d’hores allà ens passa de cop la depressió postvacacional. Un efecte que, de cop, sol convertir-se en nerviosisme quan apareix la graella del festival i toca acceptar que, de nou, no serà possible veure tot allò desitjat. És per això que he mirat de fer una selecció del bo i millor que s’hi podrà veure del 9 al 18 d’octubre. Aquesta n’és la primera part. Demà, la segona.