M.A.Confidential

Tarde para la Ira

Director: Raúl Arévalo

Intèrprets: Antonio de la Torre, Luis Callejo, Ruth Díaz, Manolo Solo, Alicia Rubio, Raúl Jiménez, Font García

Gènere: Thriller. Espanya, 2016. 90 min.

El millor símptoma que pot deixar l’òpera prima d’un director és que en sortir de la sala de cine ja estiguis esperant amb candeletes la seva segona pel·lícula. I és exactament això el que ha aconseguit Raúl Arévalo amb Tarde para la Ira. Després de demostrar la seva versatilitat com a actor, el madrileny s’ha aventurat a posar-se darrere la càmera amb tan sols 36 anys i ha demostrat que el seu criteri cinematogràfic va molt més enllà del nivell interpretatiu que li havíem vist fins ara. Poques vegades s’havia percebut tanta convicció i seguretat en un debut, i a més a més amb aquest punt d’atreviment, ja que la pel·lícula fuig en tot moment de qualsevol atenuant i s’entrega per complet al seu esperit cru i implacable. La decisió córre tot el risc d’espantar alguns espectadors, però és clau perquè Tarde para la Ira s’expressi amb la contundència adequada i es mantingui fidel a si mateixa de principi a fi.

“Conscient del rerefons de la història, Raúl Arévalo fuig sistemàticament de qualsevol nitidesa o comoditat visual, cosa que es tradueix en una imatge de cel·luloide granulada i en un moviment constant de la càmera.”

És inevitable destacar els aspectes formals del film, però més enllà de la seva incidència estètica -que la tenen-, el més important és que en tot moment donen un sentit a allò que passa. Conscient del rerefons de la seva història, Raúl Arévalo fuig sistemàticament de qualsevol nitidesa o comoditat visual, cosa que es tradueix en una imatge granulada fruit del rodatge en cel·luloide i en un moviment constant degut a la càmera permanentment sobre l’espatlla del director madrileny. Gràcies a aquests elements, però també al treball de la càlida fotografia i a la proximitat amb què Arévalo arriba a enquadrar els seus personatges al detall, Tarde para la Ira es converteix en pur cinema de textures, que quasi es pot palpar. No hi ha dubte que, d’haver-se rodat en imatge digital, el film perdria bona part de les seves propietats i acabaria anant en contra de la seva pròpia naturalesa.

Aquestes deliberades impureses en l’apartat tècnic, no van renyides amb la immensa cura i planificació que es percep darrere de cadascuna de les escenes de Tarde para la Ira, començant per un electritzant minut inicial que ja deixa ben clares les intencions del film. Si alguna cosa demostra de forma especial Raúl Arévalo és que dirigeix en consonància amb l’actitud dels seus personatges, fins al punt de fer partícip l’espectador d’allò que passa dins dels seus caps. La tensió que transmet a partir dels silencis i les mirades, on som plenament conscients de què passa pel cap del protagonista i estem prement les dents esperant el moment en què ho materialitzarà, demostra que el seu treball no és només qüestió de nervi, sinó que també sap gestionar molt bé allò que vol inculcar en cada ocasió i quin és el punt adequat per a fer-ho.

“Si alguna cosa demostra de forma especial Raúl Arévalo és que dirigeix en consonància amb l’actitud dels seus personatges, fins al punt de fer partícip l’espectador d’allò que passa dins dels seus caps.”

L’altre encert de Tarde para la Ira és el tracte que mostra cap els personatges i els seus més que controvertits comportaments. Partint de la base que pràcticament ningú es podrà identificar amb la situació que travessen, Arévalo no busca justificar ni alliçonar, sinó que es dedica a modular la relació entre José i Curro de mode que són ells dos els qui millor s’acaben comprenent de forma recíproca. Per a evidenciar-ho, compta amb Antonio de la Torre i Luis Callejo a un nivell altíssim, sobretot per com saben evolucionar a partir de la primera impressió que poden causar els seus personatges, i per com van exterioritzant tot el que porten dins. També Ruth Díaz hi fa una notable aportació, tot i que hi hagi detalls o decisions concretes del seu personatge que resultin un pèl més rigoroses. Globalment, tot el repartiment de Tarde para la Ira contribueix a vestir les diferents situacions amb aquest aroma -de perifèria primer, i rural després- que caracteritza la pel·lícula.

Raúl Arévalo té molt clar en tot moment el tipus d’història que vol explicar, per això l’afronta sense cap mena de por; tal com raja. El seu particular retrat de la venjança és tan dur com humil, sense necessitat de subratllar dramatismes ni buscar grans reflexions. Fins i tot es reserva el dret d’incloure dos petites espurnes d’humor. Tret d’algun gir un pèl forçat i també d’algun detall primmirat que podria posar lleugerament en dubte la credibilitat d’alguna escena, Tarde para la Ira flueix sense descans, alimentada per la tensió constant que flota a l’aire des que arrenca el nucli de l’argument. I la paciència amb què Arévalo va desplegant aquesta ira que pregona el seu títol també resulta clau. Tot plegat és més propi d’un director experimentat que no pas d’un novell. El madrileny tindrà una bona papereta davant quan es decideixi a realitzar la seva segona pel·lícula, ja que el llistó que ens ha deixat és a una alçada considerable.