M.A.Confidential

The Revenant

Director: Alejandro G. Iñárritu

Intèrprets: Leonardo DiCaprio, Tom Hardy, Domhnall Gleeson, Will Poulter, Forrest Goodluck, Paul Anderson, Kristoffer Joner, Joshua Burge

Gènere: Aventures, western, drama. USA, 2015. 155 min.

“Nous sommes tous savages” és la frase que, en cert moment de El Renacido, apareix en un cartell que de ben segur no passa desapercebut. I és possiblement aquesta la millor manera de definir el que Alejandro González Iñárritu ofereix a la seva nova pel·lícula, tot just un any després de la triomfadora Birdman. Completament a les antípodes d’aquesta predecessora, El Renacido és una veritable prova de supervivència que indaga en el costat més salvatge dels humans com a únic mètode de supervivència quan tot el que es té al voltant és la versió més cruel i implacable de la naturalesa, i que de pas aprofita per a remontar-nos als temps en què precisament aquells qui més estimaven el seu hàbitat natural veien com l’avarícia de la civilització els anava apartant poc a poc d’allò que era seu. Una odissea concebuda per a ser viscuda a flor de pell davant la pantalla més gran possible, però que també es queda a alguns passos de poder meravellar de forma rotunda.

El més directe que es podria dir de El Renacido és que és una pel·lícula que va a totes des del primer moment, i que ho fa bàsicament perquè compta amb un director (Iñárritu) i un protagonista (DiCaprio) que volen menjar-se el món i estan disposats a buscar els límits que facin falta. L’acció és ferotge i crua, sense escatimar l’explicitació de la duresa i el patiment, i la seva evolució és pròpia d’algú que s’està posant a prova contínuament; i la veritat és que el film trasllada aquesta sensació d’esgotament a l’espectador. Iñárritu es llueix de nou darrere la càmera, i ho demostra d’entrada amb un pla seqüència d’aquells que fan aixecar, però també per l’efecte quasi deformador dels seus enquadraments, sempre buscant les cantonades per a crear disposicions en diagonal i crear grans contrasts de perspectiva entre primer i segon pla de la imatge. La força visual de tot l’entorn natural, conjugada amb la fotografia d’Emmanuel Lubezki, són els altres encarregats de fer-nos gaudir pels ulls durant una bona estona.

Encara que ho pugui semblar, no és El Renacido una pel·lícula destinada a acontentar fàcilment l’espectador. El qui hi busqui el més pur entreteniment basat en l’aventura de supervivència, pot veure com les incrustacions transcendentals i les pauses en el ritme li esguerren l’arrodoniment de la festa; d’altra banda, qui esperi trobar-hi una capa sota la superfície per a extreure’n un sentit o una pretensió més profunds, és possible que no es vegi satisfet pels intents d’Iñárritu que així sigui. I és aquest el principal retret que se li pot fer al film: la impressió que el director mexicà no es conformava amb presentar una pel·lícula d’aventures o de supervivència, però que al final és això el que ha acabat fent, per molt que pretengués anar més enllà. Cadascú determinarà el punt fins al qual aquest aspecte fallit afecta al conjunt, però personalment, tot i que alguna imatge quasi em treu de la pel·lícula, no considero que la resta de virtuts quedin devaluades.

El Renacido pren elements del western més àrid d’indis vs. “cowboys”, i en canvia el sol asfixiant pel fred més extrem -com també ha fet recentment Tarantino- per a castigar els usurpadors capaços de desterrar i maltractar pobles indígenes sencers amb l’únic objectiu de treure’n profit econòmic. No és aquesta denúncia el principal pretext del film, però sí que en conforma una part rellevant de la història, especialment pel rerefons que suposa per al seu protagonista. És cert que, globalment, el treball dels personatges es podria haver enriquit una mica més, especialment en el cas de Hugh Glass -les pinzellades en forma de flashback/al·lucinació no compleixen massa-, però a la vegada no és un aspecte totalment sancionador quan s’està vivint la pel·lícula de forma tan visceral com és aquest cas. Si bé hi ha històries on es requereix clarament un aprofundiment personal en cada personatge, aquí no m’ha suposat una mancança imperdonable.

Per aquesta mateixa raó, la interpretació de Leonardo DiCaprio es podria considerar igual de poc evolutiva i poc matisada que el seu personatge, però el desplegament de patiment, potència i ràbia que fa l’actor no deixen altra opció que aplaudir; si bé no s’arriba a establir una especial connexió amb el protagonista, ningú pot negar a DiCaprio que converteix tots els seus mals en dolorosament creïbles i que s’entrega del tot a la pel·lícula. Tampoc es queda gens enrere, això sí, un Tom Hardy que rarament baixa el seu rendiment. En tot cas, queda clar que, a El Renacido, Iñárritu porta els seus actors a l’extrem, i que és aquest “més difícil encara” el que realment et manté en tensió durant el llarg metratge del film. Resulta curiosa la sensació que el tipus de la pel·lícula que t’acaba agradant no sigui exactament el mateix tipus de pel·lícula que el director volia que t’agradés, però abans de deixar que aquest fet espatlli tota la resta, jo em decanto per gaudir totes les dosis de bon cinema que El Renacido té reservades per a nosaltres.