M.A.Confidential

Spotlight

Director: Thomas McCarthy

Intèrprets: Mark Ruffalo, Michael Keaton, Rachel McAdams, Liev Schreiber, John Slattery, Stanley Tucci, Brian d’Arcy James, Gene Amoroso, Billy Crudup

Gènere: Drama. USA, 2015. 120 min.

A vegades se’ns oblida la importància que pot tenir una pel·lícula pel fet d’haver-se estrenat en un punt temporal concret. Són aquelles ocasions en què el cinema demostra la seva capacitat per a transgredir la separació entre la seva ficció i la nostra realitat per a jugar un rol rellevant, ja sigui directa o indirectament, a l’entorn social corresponent. Veure Spotlight en un moment com el que vivim suscita dues clares reaccions: una és rabiosa, constatant que la pederastia en l’entorn eclesiàstic segueix sent una realitat tan greu i menyspreable ara fa quinze anys com a l’actualitat; l’altra no és gaire més encoratjadora, ja que ens recorda que hi va haver una època en què el periodisme era capaç d’aportar una funció social que podia marcar diferències i arribar allà on la justícia havia quedat encallada. Amb una realització sòbria que busca afavorir per sobre de tot la neutralitat i claredat de la narració, Spotlight es postula com un d’aquells films més necessaris que mai en un instant com aquest.

No és estrany recordar un clàssic com Todos los Hombres del Presidente (1976) durant el visionat de la pel·lícula, i a la vegada no és estrany reflexionar sobre el perquè de la manca de pel·lícules d’aquest tipus en les últimes dècades. En un moment en què la professió passa per les seves hores més baixes, la figura del periodista com a persona de principis, entregada, rigorosa i decidida a lluitar contra l’obstacle que sigui per a desemmascarar veritats ara mateix ens sona a ciència ficció, i és per això que més d’un comprovarà dues vegades que Spotlight està basada en fets i personatges reals. I la veritat és que no deixa de provocar desencant l’enorme distància entre el que veiem al film i el que hem de veure, en grandíssima mesura, als mitjans de comunicació avui dia. En tot cas, el director Thomas McCarthy lluita per a fugir de la idealització -la que tant li agradava a Aaron Sorkin a The Newsroom– i en cap cas pretén convertir en herois (tot i que possiblement ho siguin) els protagonistes de la seva història.

Tot i que el curs de la investigació ens porta a conèixer la repugnant acció de l’església per a camuflar i escombrar sota la catifa totes les atrocitats dels seus representants, Spotlight és en tot moment una pel·lícula sobre periodisme (per a focalitzar-nos amb tota la primera vessant, ja tenim un títol com El Club) i sobre el veritable abast que pot tenir aquesta pràctica si està en mans de les persones adequades. Degut a aquest fet, el film ens acosta als diferents protagonistes sempre des del seu costat professional, cosa que en ocasions fa que es trobi a faltar un pèl més de connexió personal amb cadascun d’ells, però a la vegada reforça aquesta voluntat de no exalçar noms propis, sinó la professió en si. De la mateixa manera, no són els periodistes els guanyadors o perdedors de tot plegat, sinó la resta de societat que hi està implicada d’una forma o altra. Aquestes intencions queden particularment ben retratades durant uns molt encertats minuts finals, així com en el tancament del film.

Si bé la seva posada en escena és tan extremadament correcta que quasi esdevé plana, sense que noti cap mínima mirada personal del director darrere la càmera, Spotlight posa la major part dels seus esforços en la precisió del muntatge per a exposar tots els punts de vista rellevants per al cas que ens vol transmetre; tal com un periodista procuraria a l’hora de redactar el seu reportatge. Tot i no resultar especialment vistosa en aquest apartat, l’evolució dels descobriments fa que la tensió es vagi desenvolupant de forma progressiva, sempre ajudada per la intel·ligència de Howard Shore a la banda sonora i el seu tempo creixent. L’alt llistó que hi posa tot el repartiment -tot i que no assoleixi un especial lluïment- fa la resta, destacant-hi sobretot un Mark Ruffalo i un Liev Schrieber particularment convincents. Tot plegat fa que l’espectador mantingui ulls i oïdes completament oberts durant les dues hores de metratge.

De la mateixa manera que Spotlight no busca aires de grandesa ni pel Boston Globe, ni pels seus protagonistes, per si mateixa cau en una sobrietat que podria restar entusiasme al seu resultat final. Pot ser que no deixi grans moments memorables o sentències lapidàries, però això no hauria de treure valor a la contribució que podria arribar a fer a una societat actual on la pederastia i d’altres atrocitats segueixen acumulant víctimes que acaben segellant els seus llavis com a escut cap a l’exterior. I és en aquests casos, quan el periodisme hauria d’intentar treure totes les seves armes per a aconseguir el que, al capdavall, és un dels seus objectius inherents: que se sàpiga tota la veritat. I és per això que Spotlight és necessària, per molt que sembli d’una total ingenuïtat pensar que la història es podria traslladar a l’actualitat. Tant de bo el film fos una inspiració per a tots aquells que segueixen creient en aquesta professió; i tant de bo aquesta idea no sonés tan utòpica.