M.A.Confidential

L’Avenir

Directora: Mia Hansen-Løve

Intèrprets: Isabelle Huppert, Edith Scob, Roman Kolinka, André Marcon, Sarah Le Picard, Solal Forte

Gènere: Drama. França, 2016. 100 min.

Amb tan sols 26 anys, Mia Hansen-Løve va situar la seva òpera prima Todo Está Perdonado entre les finalistes a millor pel·lícula als Premis Cèsar de 2007. Nou anys més tard, i ja amb cinc títols a la seva filmografia, la directora no només té una bona col·lecció de premis i reconeixements a nivell internacional, sinó que ha creat un segell propi força identificable en la que es podria definir com la seva visió cinematogràfica de la vida. I El Porvenir no fa més que demostrar-ho. Sense estridències però tampoc atenuants, Hansen-Løve ens introdueix a la vida d’una dona just abans que la seva trajectòria comenci a patir un gir darrere l’altre, i ens convida a participar de les seves obligades decisions vitals; aquelles que no creia que hauria de prendre havent superat ja els 50 anys. Amb un to molt mesurat i equilibrat, el film no necessita recórrer a situacions gaire trencadores o originals per a resultar efectiu i enriquidor.

“El Porvenir parla, per sobre de tot, de la possibilitat d’evolucionar constantment i de la importància de no quedar-se estancat en una concepció tancada de la vida.”

La dicotomia entre teoria i pràctica, entre pensament i acció, té una presència molt important en tota l’evolució narrativa d’El Porvenir. No es tracta tan sols de confrontar diferents visions, de comptar amb personatges d’una alta capacitat intel·lectual o de citar un bon nombre de pensadors, sinó de baixar-ho tot a un nivell terrenal i enfrontar-ho amb la realitat. No és res arbitrari, doncs, que la protagonista Nathalie sigui professora de filosofia: d’una banda, suposa un clar component autobiogràfic (els dos pares de Mia Hansen-Løve ho són, i ella ha reconegut que part de l’argument s’inspira en fets reals), però de l’altra permet generar una interessant lectura de com sovint la vida està per sobre de teories o ideologies (cosa que, en realitat, també deu contenir una bona porció de la visió personal de la directora). I és que El Porvenir parla, per sobre de tot, de la possibilitat d’evolucionar constantment i de la importància de no quedar-se estancat en una concepció tancada de la vida.

El personatge de Nathalie es pot definir com una d’aquelles persones que, de tant elucubrar i teoritzar sobre la vida, gairebé s’obliden de viure-la. La presentació que en fa Hansen-Løve és per incloure-la en un manual de narrativa: escenes curtes, concises i suficients per a fer-nos conèixer una vessant de la seva personalitat, la seva situació i les seves motivacions. De seguida afloren els pros i contres, com l’entusiasme i entrega que mostra a l’hora d’explorar i divulgar el món de la filosofia, però a la vegada la desconnexió vers els seus fills, amb qui és incapaç de mantenir una conversa banal durant un dinar en família. Però és quan la pel·lícula la posa a prova -i de quina manera- que aflora tot el que El Porvenir ens vol explicar. La recerca de la pròpia llibertat, la possibilitat d’ampliar la seva perspectiva sobre si mateixa i la detecció i correcció dels errors comesos fins llavors són el veritable aprenentatge que Nathalie extraurà de tot el que li passa.

“Hansen-Løve hi imposa la tonalitat adequada, i Huppert ho materialitza en una dona creïble i propera, probablement perquè és tan imperfecta com tots nosaltres, per molt que sembli més aguerrida intel·lectualment.”

La clau d’aquest rumb incert però revitalitzant que emprèn Nathalie és el binomi que formen Mia Hansen-Løve darrere la càmera i Isabelle Huppert davant d’ella. La primera converteix un guió amb tots els números d’esdevenir un autèntic melodrama en una història molt més agredolça, que no es deixa portar per la fatalitat i desprèn en tot moment un punt d’optimisme i confiança, sense arribar a resultar ingènua. La segona desenvolupa un personatge realment complex amb una naturalitat que espanta, sobretot per com canalitza i dosifica el dolor, a la vegada que lluita per a veure el costat positiu de cada contratemps. Hansen-Løve hi imposa la tonalitat adequada, i Huppert ho materialitza en una dona creïble i propera, probablement perquè és tan imperfecta com tots nosaltres, per molt que sembli molt més aguerrida intel·lectualment. Es fa evident que El Porvenir no busca el consentiment de l’espectador en tot allò que fa Nathalie, sinó que la planteja com un exemple de resistència a tirar la tovallola.

És cert que els ambients intel·lectualistes pels quals transita el film propicien alguns personatges i diàlegs un pèl carregosos, fins i tot complicats de processar per a l’espectador mitjà, però el film no arriba a resultar pretensiós en aquest sentit gràcies a la visió crítica -tot i que respectuosa- de Hansen-Løve. És evident que l’estudi i comprensió dels grans filòsofs de la història propicia una capacitat d’anàlisi i també una plenitud mental que poden arribar a omplir la vida d’una persona, però El Porvenir també apunta que hi ha quelcom més enllà, més instintiu i segurament menys racional, però que és capaç de fer-nos avançar i adaptar-nos a cada situació inesperada. De la mateixa manera que els filòsofs racionalistes i els empiristes enfrontaven les seves visions de l’existència de l’home (raonament vs. experiència), El Porvenir subratlla com, al cap i a la fi, poden ser precisament les experiències les que acabin propiciant els raonaments més adequats.