M.A.Confidential

Hell or High Water

Director: David Mackenzie

Intèrprets: Chris Pine, Ben Foster, Jeff Bridges, Gil Birmingham, Katy Mixon, Dale Dickey, Kevin Rankin.

Gènere: Thriller, policíac, western. USA, 2016. 100 min.

Sempre hi ha certa percepció de que Texas és com un món a part dins dels Estats Units: una mena de territori derivat, on les lleis i els codis de conducta són concebuts i tractats d’una forma diferent, i on a vegades la dignitat o legitimitat de les persones va més enllà d’allò estrictament legal. Aquesta és probablement la gran lliçó que aprenem de Comanchería, un thriller amb regust a western que ens trasllada al cor d’aquest estat meridional nord-americà per a presentar-nos una mostra d’aquesta particular convivència, i de pas per a construir una trama policíaca tremendament efectiva. Sota la batuta del director escocès David Mackenzie, la que en principi hauria pogut ser una pel·lícula força convencional acaba adoptant una entitat molt més potent a mida que s’impregna de les particularitats del seu entorn i ens apropa als seus protagonistes. Gràcies a això, i sense que ens n’adonem del tot, Comanchería arriba a despertar-nos una connexió emocional que ben pocs films assoleixen.

La trama criminal de la la pel·lícula, centrada en la persecució de gat i llebre entre la parella de germans i la de policies, funciona i genera l’interès pertinent, però no és que es distanciï massa de desenes d’altres títols policíacs. No és aquí, doncs, on hi trobem el secret d’aquesta connexió. La solució la trobem observant el tractament dels personatges que planteja el guió de Taylor Sheridan (també guionista de Sicario) i completa la direcció de Mackenzie. Comanchería és una pel·lícula que cuida, valora i respecta les persones que la protagonitzen. La forma d’abordar la relació entre els dos germans, per exemple, resulta clau per a entendre les seves motivacions i també les seves diferències, ja que miren cap a un futur del tot diferent l’un de l’altre. D’altra banda, la complicitat entre els dos Rangers, oculta enmig de continus improperis ofensius i racistes, també adquireix un pes emocional molt més intens del que ens pensem. La pel·lícula dedica un temps molt valuós a mostrar-nos tot això.

D’aquesta manera, Comanchería aconsegueix que arribem a entendre perquè cada personatge actua com actua, encara que després no hi estiguem d’acord. Fins i tot alguns dels personatges que apareixen de manera puntual o testimonial compten amb un parell o tres de línies de guió suficientment rellevants per a explicar-nos alguna cosa de la seva vida. És més, són capaços de crear alguns dels millors moments del film, com és el cas de la malcarada propietària del restaurant on els dos policies esmorzen en cert moment de la història o l’avi que els dos atracadors es troben en un dels bancs que assalten. Ells també són una part valuosa de l’entorn on té lloc Comanchería. És per això que la pel·lícula de David Mackenzie respira veracitat a l’hora de construir el seu retrat de la vida i la mentalitat texanes, i és per això que la conclusió de la història i el destí de cada personatge acaben tenint sentit. Sembla simple, però no hi ha tantes pel·lícules que assoleixin aquest objectiu.

Aquesta sensació de narrativa ben lligada, de personatges coherents i de reflex d’una mentalitat de vida especial no es correspon precisament amb una història que faci somriure. I és que la citada ànima de western que té Comanchería es manifesta en la seva vessant més crepuscular, on el destí dels protagonistes sembla anar enfosquint-se cada vegada més a mesura que avança la seva batalla particular. Òbviament, també els escenaris hi contribueixen, ja que realment hi ha racons de Texas que aparenten no haver-se mogut massa des de fos dos segles. David Mackenzie els aprofita a la perfecció per a contextualitzar una mica més les personalitats de cada protagonista i per a mostrar la lluita constant que suposa viure i sobreviure a Texas. I si a sobre tens un repartiment amb el millor Jeff Bridges en molt de temps i uns Chris Pine i Ben Foster entregats a la causa, encara ho tens més fàcil per a posar-te l’espectador a la butxaca.

Tot i que el ritme mesurat de l’acció es pot acusar de forma molt lleu i puntual durant la seva part central, Comanchería sap mantenir un nivell d’interès molt alt en tot moment com a thriller policíac. Sap fer-nos mastegar la tensió de forma repetida, i quan cal apujar un parell de marxes o augmentar el dramatisme, es torna crua i violenta sense cap contemplació. Així és la vida a Texas quan et mous fora de la llei: només apta per als qui estan disposats a jugar-s’ho tot, sense mitges tintes. Un món on quan algú es surt amb la seva és perquè és un home d’honor, i on un simple moviment de barret és capaç de comunicar moltes coses. Tot aquest llenguatge i aquesta essència és el que acaba elevant i arrodonint el que en altres condicions hauria estat una pel·lícula correcta i prou. Però això és Texas, aquí les coses passen d’una altra manera, per això Comanchería acabarà ocupant un racó especial a la nostra memòria cinèfila.