M.A.Confidential

Pocs anys m’ho han posat tan difícil per a elaborar la ja preceptiva llista de les 20 millors pel·lícules que han passat per les nostres sales durant els últims dotze mesos. Grans blockbusters que han complert expectatives, cinema espanyol de nivell, animació que s’allunya dels cànons habituals i, òbviament, notables títols independents que han passat massa desapercebuts de forma injusta. En tot cas, totes elles pel·lícules que defineixen un any amb molta qualitat, i que val la pena recuperar en cas que s’us hagin escapat. Aquestes són les 10 que omplen la part baixa de la llista:

La pírrica distribució de què va gaudir a les nostres sales a principis de juliol ha convertit The Endless en l’enèssima pel·lícula de notable qualitat que queda allunyada de tot el seu públic potencial. Presentada al Festival de Sitges 2017, aquesta producció liderada (en tots els sentits) per Justin Benson i Aaron Moorhead sorprèn per la seva capacitat de desplegar una misteriosa premissa que no para de donar voltes dins del nostre cap a mida que avança. Amb quatre duros, Benson i Moorhead exploten un intel·ligent guió que combina falses aparences amb la precisió de donar només les respostes justes perquè nosaltres acabem de completar la resta. El resultat és d’aquells que ronden pel teu cap durant dies i que et fan repassar una altra vegada les diferents escenes de The Endless, a pesar que el propi títol ja dóna certes pistes a qui pretengui tancar-ho tot. [crítica / tràiler]

Últimament corren temps força esperançadors per al thriller espanyol, i aquest any ha arribat El Reino per a refermar-ho. Sense necessitat de grans explicacions de context, Rodrigo Sorogoyen construeix un retrat precís i contundent de la corrupció política a Espanya a partir de tota la maquinària que s’engega quan esclata un cas que pot esquitxar diversa gent. Antonio de la Torre comanda una pel·lícula trepidant i farcida de grans diàlegs, però també amb escenes on Sorogoyen sap lluir-se darrere la càmera. Amb evidents referències a partits polítics i personatges reals, El Reino també compleix la seva faceta més crítica amb la societat espanyola dels últims anys; no només amb els perpetradors de la corrupció, sinó amb tots els qui ho permeten i se n’aprofiten. [crítica / tràiler]

Un any amb dues estrenes de Steven Spielberg és un any a celebrar. I encara més, si una d’elles compila i reinterpreta allò que, en el fons, impulsa bona part de l’entreteniment actual: la nostàlgia cultural. Ready Player One és un festival de referències i exclamacions “oooh” per a tots els qui hem passat la joventut a cavall del segle X i el XXI, que combina l’acció sci-fi més trepidant amb una alertant reflexió sobre els entorns virtuals on cada cop passem més temps. Tot i resultar previsible o fluixejar en alguns aspectes, Ready Player One es manté fidel a tot allò que representa i ens remunta a aquelles aventures de ciència ficció que et feien sentir com en un món apart durant una estona, sense preocupar-te massa de tota la resta; és a dir, la gran especialitat del propi Spielberg. Si la nostàlgia ha de seguir impulsant bona part del nostre entreteniment, firmo que sigui a través de pel·lícules com aquesta. [crítica / tràiler]

La parcel·la del cinema d’animació ha comptat aquest any amb un bon nivell, però un dels seus exponents més destacats ha quedat excessivament amagat. I això que acaba de guanyar el premi a millor pel·lícula europea d’animació. Un Día Más con Vida aprofita la tècnica de la rotoscòpia per a retratar el panorama desolador que el periodista Ryszard Kapuściński va viure durant la guerra civil d’Angola quan americans i comunistes se’n disputaven el control. Però la història no només és un relat bèl·lic pel qual desfilen tota mena de personatges que ajuden a comprendre la realitat al país africà, sinó una reflexió del propi Kapuściński sobre el seu paper personal com a periodista en un conflicte que geogràficament li és aliè. Gràcies a tot això, Un Día Más con Vida es converteix en tota una lliçó d’història, de política i també d’humanitat, en què l’animació adopta un realisme d’allò més dolorós. [crítica / tràiler]

Un cop més, el maltracte de la distribució ha fet que una de les millors pel·lícules de l’edició 2017 del Festival de Sitges arribés directament a plataformes VOD tot just començar aquest any, amb la conseqüent nul·la difusió. Wind River mereixia una sort molt millor que aquesta, ja que està entre els thrillers més sòlids que s’han fet els últims anys. Taylor Sheridan ens posa el fred al cos enmig de les muntanyes de Dakota del Nord i converteix la mort d’una noia al mig de la neu en una investigació on hi tenen molt a dir els contrastos socials, el racisme i els danys col·laterals que comporta la vida en una zona tan dura com aquesta. Wind River no només impacta per la controvertida interpretació de les lleis que mostra, sinó que sap emocionar-nos i fer-nos nostra la seva història sobre la pèrdua. Ah, i té una d’aquelles escenes finals per a treure’s el barret. [crítica / tràiler]

Per expectatives, per moviments de públic massiu i per potencials aficionats decebuts, Vengadores: Infinity War era sens dubte la pel·lícula que partia amb la papereta més complicada aquest any. I la veritat és que supera el repte amb nota. De la mateixa manera que moltes altres pel·lícules de Marvel pequen de cert pilot automàtic i fórmula guanyadora, aquí el gegant de l’entreteniment actual aconsegueix conjugar desenes de personatges i construir una èpica inigualable amb una precisió admirable. I ho fa, sobretot, gràcies al millor enemic que s’ha pogut veure en un títol d’aquest gènere. Thanos aconsegueix transmetre un perill més real que mai, i això dóna un pes dramàtic enorme a la història, ja que cada lluita i cada missió es converteixen en crucials. Sí, Vengadores: Infinity War ha acabat sent la gran pel·lícula de superherois que estàvem esperant. [crítica / tràiler]

En un any no massa propici per a la ciència-ficció més ambiciosa, ha sobresortit un d’aquests títols que Netflix no ens ha permès veure en pantalla gran, però tot i així ens han deixat amb la boca oberta. Aniquilación no només presenta un enorme atractiu visual i gestiona amb gran efectivitat els diferents misteris a desvetllar, sinó que, com tot bon títol d’aquest gènere, posa la història al servei dels drames personals de les seves cinc protagonistes. D’aquesta manera, es fa més propera del que sembla, i convida a jugar i interpretar la seva simbologia, que no és poca. Després de la fantàstica Ex Machina, Aniquilación significa un salt endavant lògic quant a ambició i complexitat per part del director Alex Garland; tota una experiència que, a pesar de no poder gaudir com caldria, deixa empremta durant una bona colla de dies després del seu visionat. [crítica / tràiler]

Els 90 minuts de més tensió que hem passat en una sala de cinema aquest any han estat cortesia de Un Lugar Tranquilo. L’admirable direcció de John Krasinski i el treball quirúrgic en tot l’apartat sonor converteixen la pel·lícula en una experiència única, en què el silenci que es requereix a la història també traspassa la pantalla. Krasinski ens submergeix completament a aquest món on el soroll equival a perill de mort, i ho fa construint un potent drama familiar que acaba tenint igual o més rellevància que tota la resta. Moments com tota la seqüència inicial, el ball amb els auriculars, el crit a la cascada o la persecució a la sitja de blat ja fan que Un Lugar Tranquilo mereixi un lloc destacat dins del gènere de terror actual, però la veritat és que tota la pel·lícula aguanta les seves pròpies normes amb una consistència i coherència admirables. [crítica / tràiler]

Qui ens havia de dir que la millor pel·lícula de superherois de 2018 arribaria a tan sols 10 dies d’acabar l’any, i que no hi sortiria cap superestrella ni formaria part de cap gran univers cinematogràfic. És més, que presentaria el seu propi (multi)univers amb total llibertat narrativa i, sobretot, estètica. És exactament això el que fa Spider-Man: Un Nuevo Universo, que transgredeix tot el que havíem vist fins ara dins d’aquest gènere, i també quant a tècniques d’animació. La valentia i a la vegada fidelitat amb què Sony i Marvel traslladen el món del còmic a la gran pantalla és admirable, però també ho és el gran ritme que presenta tota la història i l’enginy amb què integra l’humor i el miler de referències a tots els productes en què es basa. Amb Spider-Man: Homecoming, Marvel ja va tocar la tecla adequada, però Spider-Man: Un Nuevo Universo suposa encara un pas més en la bona direcció. [crítica / tràiler]

Carlos Vermut segueix entestat en portar el cinema espanyol un pas més enllà del que ens té acostumats. Amb Quién te Cantará, el director madrileny proposa un interessant joc d’identitats i vides sense rumb en què hi incideixen conceptes i realitats tan identificables com el pes de la fama, la idolatria com a via d’escapament, la injustícia social o fins i tot l’apoderament femení. El combat a tres bandes entre les seves protagonistes també és en certa manera un xoc generacional que Vermut mostra en la seva vessant més dura i cruel. Els jocs visuals de la càmera, la banda sonora i la intensitat que es respira en tot moment també són trets definitoris d’un film que deixa empremta de mala manera. A pesar de no ser rodona en tots els aspectes, tot plegat converteix Quién te Cantará, indubtablement, en la millor pel·lícula espanyola d’aquest any. [crítica / tràiler]

Haurien pogut entrar a la llista:
Misión Imposible: Fallout
Los Increíbles 2
Cold War
Disobedience
Deadpool 2