M.A.Confidential

Tot i que l’autoparòdia ho impregna gairebé tot, Deadpool 2 s’esforça per, a la vegada, construir una història una mica més treballada que en la primera entrega. La presència de més escenaris, més personatges i també d’una evolució en els objectius del propi Deadpool segons el tram d’història en què es troba fan que la pel·lícula acabi sent més completa. La presentació de figures com Cable o Domino deixa la impressió que tenen prou potencial per a aparèixer de nou en entregues de la saga, tot i que aquí no gaudeixen de gaire desenvolupament. A la vegada, la major integració en tot l’univers X-Men que busca aquesta segona entrega resulta prou efectiva, tot i que hi ha un evident xoc en el to i les intencions. En realitat, els moments en què puntualment vol posar-se més dramàtica o realçar els sentiments entre Wade i Vanessa són els que més li costen a Deadpool 2, sobretot perquè no podem evitar estar pendents d’aquell moment o frase idiota que traurà ferro a tot plegat.

També l’acció llueix un salt qualitatiu respecte la seva predecessora. El desplegament de recursos de David Leitch (John Wick) no només està al servei del gag, sinó que la pel·lícula sap ser espectacular i trepidant quan així ho requereix. La llarguíssima seqüència de persecució (iniciada pel memorable salt en paracaigudes de l’unitat X-Force) és d’aquelles que té de tot, i que sap seguir integrant els seus detalls còmics; sens dubte, una de les més destacades del gènere més recent. Però Deadpool 2 no només viu a base d’escenes d’acció; globalment, és sorprenent tot el que concentra en poc menys de dues hores, sense deixar que el ritme decaigui. I també és significativa la seva concepció relativament poc èpica, ja que finalment les motivacions del protagonista acaben sent força acotades. Precisament en el tram final és quan l’argument de Deadpool 2 acusa una mica més la poca profunditat de les subtrames, i fins i tot busca un protagonisme coral que resulta un pèl caòtic. Ara bé, la pròpia condició del film serveix per a camuflar-ho.

Més enllà de les virtuts i defectes que pugui tenir la pel·lícula des d’un punt de vista relativament neutre, és evident que l’èxit de Deadpool 2 es basa eminentment en el diàleg que estableix amb un espectador disposat a entomar i parlar el seu mateix idioma. I, òbviament, com més coneixement es tingui dels milers de referències que conté la pel·lícula, millor acaba sent l’experiència. A Deadpool ja van anar bastant a sac, però en aquesta segona entrega Ryan Reynolds i companyia s’han alliberat per complet. Els qui van gaudir d’aquella, aquí difícilment podran rebutjar una ració augmentada; els qui la van rebutjar, estan més que avisats. En tot cas, Deadpool 2 deixa clar que el personatge mereix un humor destructiu com aquest, i que només així pot funcionar. I podem estar-ne agraïts; abans que qualsevol Scary Movie amb un humor adolescent de pets i culs, millor carregar-s’ho tot i, a la vegada, fer una bona pel·lícula de superherois.