M.A.Confidential

I això que tot el que ens explica la pel·lícula és, en gran part, terrible. De la Fuente i Nenow mostren una mirada perversament irònica d’un país que és a punt d’aconseguir la llibertat, però que, lluny de celebrar-ho, sembla autodestruir-se. Un Día Más con Vida en té prou amb poc menys d’hora i mitja per a contextualitzar l’acció, mostrar la perillosa realitat del país des dels ulls de Kapuściński i convertir-se en una mini road movie per a endinsar-se en un entorn cada cop més perillós. La successió de personatges amb qui es va trobant el protagonista permet profunditzar en les motivacions, i és meritòria la capacitat d’Un Día Más con Vida per a descriure en poc temps perfils com els de la guerrillera Carlota o el comandant Farrusco. Aquí, destaca el valor que aporten els testimonis reals; aquests sí, rodats en imatge real. Al principi, la incorporació xoca una mica amb l’estètica del conjunt, però al final pesa més l’efecte que provoca veure els personatges fins ara dibuixats parlant en primera persona del que estem veient.

A través de tot plegat, i sumant-hi el bagatge del protagonista Ryszard Kapuściński, la pel·lícula construeix una reflexió sobre l’absurditat de la guerra. El concepte no ens és nou, ni molt menys, però hi ha un parell d’aspectes que fan que Un Día Más con Vida tingui un caire diferent. El primer és el paper del periodista, concebut no només des del punt de vista de trobar la millor història i jugar-s’hi el físic si cal, sinó també de la veritable incidència que pot arribar a tenir la seva feina. És aquí on entra en joc el poder de la informació i la reacció causa-efecte que pot provocar, un aspecte que gairebé 50 anys després segueix més vigent que mai. El segon aspecte deriva del primer, ja que Un Día Más con Vida insinua la càrrega psicològica que a Kapuściński li suposa el fet de ser partícip d’aquests conflictes que ell mateix considera aberrants. Potser ens faltaria una mica més de rerefons del personatge, però el film posa un evident focus en la seva dimensió interior.

Així doncs, Un Día Más con Vida es pot entendre com a documental històric, com a retrat personal, com a reflexió sobre el periodisme, com a manifest antibel·licista, i fins i tot com a thriller bèl·lic. I és que les escenes d’acció –menció especial al tiroteig a l’entrada d’un poble– també funcionen d’allò més bé. No és d’estranyar que Ryszard Kapuściński decidís plasmar-ho tot plegat en un llibre, i ara cal celebrar que que aquesta col·laboració hispanopolonesa l’hagi traslladat a la gran pantalla. És cert que els assumptes que tracta deixaven marge per a més contingut o profunditat, però la porció que recull la pel·lícula de Raúl de la Fuente i Damian Nenow ho concentra de forma brillant. I el més important és que justifica l’ús de l’animació com a plataforma per a integrar tot el que vol transmetre, sense que l’efecte que busquen es vegi rebaixat o condicionat. Seguint l’estela deixada per la israeliana Vals con Bashir, Un Día Más con Vida demostra que el gènere bèl·lic també pot ser dibuixat.