M.A.Confidential

Globalment, el treball de fotografia i de direcció és exemplar, ja que aquests apartats evolucionen al mateix temps que ho fa la pròpia història. A mida que afloren els sentiments de Ronit i Esti, la llum i el color van envaint les escenes i la càmera s’acosta més a les protagonistes. No és fins que són elles mateixes, sense condicionants i limitadors externs, que Sebastián Lelio decideix trencar aquesta distància prudencial. És sobretot en l’expressió d’aquesta desinhibició quan Disobedience deixa algunes imatges memorables, com l’alliberadora sortida del metro quan Ronit i Esti “fugen” del seu barri. El contrast amb les grises escenes del primer tram de pel·lícula és evident. L’enorme actuació de Rachel Weisz i Rachel McAdams –en particular d’aquesta segona–, per com saben mostrar les diferents cares dels seus personatges, és també un punt clau a Disobedience.

Més enllà del clar focus principal en les dues figures femenines, és interessant també el tractament que la pel·lícula fa del personatge de Dovid. No només és una mirada a nivell personal, sinó que es fa extensiva al pensament jueu ortodox que ell professa. És important estar atent al discurs amb el qual arrenca Disobedience, que en realitat serà l’últim que fa el veterà rabí Krushka, ja que les seves paraules tenen una clara incidència en el decurs de la història a partir de llavors. En realitat, l’evolució de Dovid equival en certa manera a la comprensió d’aquestes paraules. A través d’ell, Disobedience fa un retrat de la comunitat jueva ortodoxa que no s’entén tant com un assenyalament concret, sinó com a mostra d’una societat que no entén ni tolera allò que s’escapa del que té establert. I és evident que no només el component religiós, sinó també el patriarcal, hi tenen molt a veure. I si hi afegim l’homosexualitat, encara s’accentua més.

Després del notable exercici narratiu que suposa bona part de la pel·lícula, és una llàstima, i també una sorpresa, que els últims passos de Disobedience siguin els que generin més dubtes. En primer lloc, perquè sembla que Sebastián Lelio vulgui que el veredicte sobre la desobediència de Ronit i Esti procedeixi de fora, cosa que no acaba de casar amb la mentalitat de la resta del film. I en segon lloc, per una resolució final un tant innecessària i volgudament dramàtica, que tampoc respon al veritable conflicte de la història. En tot cas, són pegues que al capdavall rebaixen una mica l’arrodoniment del conjunt, però que no espatllen el magnífic recorregut anterior. El precís retrat que Disobedience fa de l’alliberament emocional com a fet que hauria de ser natural, però que està obligat a ser vist com una rebel·lió, ja la converteix en un film més que notable.