M.A.Confidential

Més enllà d’aquesta relativa funció de conscienciació respecte els entorns virtuals, que queda clar que Spielberg prefereix deixar en segon pla, la pel·lícula és un autèntic monstre en la seva combinació d’aventures i ciència-ficció. Els primers vint minuts ja són aclaparadors, com si el director hagués desfermat, per fi, una fam d’espectacle cinematogràfic que tenia massa adormida durant els últims anys. A partir d’aquí, Ready Player One ja no s’atura. L’estructura narrativa apunta clarament al videojoc: reptes i pantalles per anar superant no només a base de perícia i valentia, sinó de deducció i d’experiència. I es nota que Spielberg es diverteix tant o més que nosaltres durant la partida. En el fons, ell és partícip de tot aquest univers tant en el paper de creador com en el d’un aficionat més, per tant no és casualitat que part de la seva filmografia estigui present a Ready Player One. De fet, els centenars de referències que conté el film, ja sigui perquè directament apareixen en pantalla o perquè ens vénen a la ment, són inabastables.

A banda de tots els personatges icònics que van desfilant i participant més o menys en l’acció, destaca la clara influència de títols com Ciudadano Kane –el concepte “Rosebud” té un paper clau– o Charlie i la Fàbrica de Xocolata –el plantejament del creador que busca un successor és molt semblant–. També cal parlar de Matrix; no només per la dualitat que Ready Player One presenta entre allò real i allò virtual, sinó per com interaccionen els dos entorns. La comparació entre Wade i Neo també és força evident. En el cas de la pel·lícula de Spielberg, però, el missatge no busca la profunditat existencialista que tenia l’obra dels germans Wachowski, sinó que es cenyeix a la seva visió de la cultura de l’entreteniment. Ready Player One parla de la connexió entre jugadors i creadors, de les seves complicitats i de la voluntat de preservar aquest esperit que marca una generació rere l’altra a través de les pel·lícules que veu, els videojocs als que juga o els llibres que llegeix.

A banda d’això, no hi ha dubte que la història de Ready Player One té una bona colla d’elements típics i recurrents. La corporació com a gran rival, tant a l’hora d’aconseguir l’objectiu com de desvirtuar la veritable essència del joc, representa a la perfecció aquesta visió capitalitzadora i freda de l’oci (vull acabar el joc, sense importar com) davant el jugador enginyós que explora i es fa seva la història. Spielberg ho plasma amb detalls tan absurds com la figura del magnat Nolan Sorrento (Ben Mendelshon), que tot i el seu poder no és capaç de recordar la seva pròpia contrasenya. La pel·lícula aconsegueix també formar un atípic grup protagonista, més enllà de Wade, que acaba tenint força carisma. D’altra banda, el retrat agredolç que Ready Player One fa de James Halliday (que estrany es veu Mark Rylance en aquest paper) també recorda les dificultats socials que tenen els genis com ell.

És cert que a la pel·lícula no tot funciona com un rellotge: l’estructura argumental no deixa de ser força típica en diversos aspectes, i algunes escenes es resolen de forma una mica massa fàcil. També queda la sensació que Ready Player One no passa suficients minuts en aquest món real tan incòmode i descoratjador. No obstant, també és més indubtable que mai que l’objectiu del film és eminentment lúdic. Té ànima de blockbuster de principi a fi, i apunta sense escrúpols al públic massiu; precisament, perquè parla de la cultura de masses. I en aquest terreny, Steven Spielberg és un jugador avantatjat. Probablement, el director definitiu; l’únic que podia comprendre l’esperit d’aquesta història i convertir-la en el monumental espectacle que és. De la mateixa manera que ara parlem d’Indiana Jones com un punt d’inflexió al cinema d’aventures, o d’Encuentros en la Tercera Fase en el camp de la ciència ficció, és probable que d’aquí 30 anys situem Ready Player One a la mateixa posició.