M.A.Confidential

Després de repassar les primeres 10 pel·lícules que formen part del millor de 2018, arriba el moment el TOP10 cinematogràfic de l’any. Tal com va succeir l’any passat, el cinema nord-americà ha imposat la seva presència, sobretot per la gran qualitat de diversos títols independents, així com algunes de les pel·lícules més populars que s’han estrenat durant els últims anys. No cal dir que, a qualsevol persona que es pregunti quines pel·lícules hauria d’haver vist aquest any, aquesta desena serien les prioritàries. La veritat és que l’ordre és, aquest cop més que mai, més que subjectiu, ja que en realitat totes elles ocuparien posicions molt igualades. En tot cas, aquestes són les 10 millors pel·lícules de 2018 a M.A.Confidential:

No ens podem queixar gens de la collita de cinema de terror que ens ha deixat aquest any. I si hi ha alguna pel·lícula que ha apostat per a buscar una nova narrativa dins del gènere, aquesta ha estat indiscutiblement Hereditary. El director Ari Aster s’allunya dels tòpics i desplega una història malaltissa i pertorbadora en què aquesta mena de força demoníaca que sembla governar la família protagonista pràcticament traspassa la pantalla per a arribar a la ment de l’espectador. A pesar del seu ritme pausat, Hereditary manté una tensió constant, però una de diferent tipus a la que ens té acostumats el cinema de terror. Bona part de culpa la tenen la brillant direcció d’Aster, plena de detalls i pistes des de la primera imatge, i l’enorme interpretació de Toni Collette i la jove Milly Shapiro. [crítica / tràiler]

La transició entre l’adolescència i l’inici de l’edat adulta ha estat des de sempre un dels grans temes del cinema independent (englobat sota el terme “coming of age”), i aquest any ens ha portat un dels exponents més interessants que s’han pogut veure últimament. Thelma utilitza en aquest cas el terror i la ciència-ficció per a representar l’alliberament d’una jove que fuig per primera vegada de l’estricta tutela dels seus pares, i ho fa amb la particular elegància i tenebrositat del director noruec Joachim Trier. Tot i que pot arribar a resultar força incòmoda pel seu contundent treball de la llum i el so com a vehicles per a transmetre el que sent la jove protagonista, Thelma es converteix en un trajecte cada vegada més intens i complet on Trier ens acaba parlant de la religió, la família i les relacions socials en un país on encara queden moltes coses per a normalitzar. [crítica / tràiler]

Elio i Oliver han protagonitzat, sens dubte, la gran història romàntica d’aquest any 2018. Call Me by Your Name converteix un estiu a un poblet del nord d’Itàlia en tot un remolí de sentiments gràcies a la naturalitat amb què Luca Guadagnino retrata la temptació, la seducció, els secrets, els dubtes i les pors d’un adolescent que veurà com la seva vida canvia per sempre. La conjunció dels personatges amb l’entorn, la capacitat del director italià d’expressar-se a través de la càmera i també l’enorme treball de Timotée Chamelet i Armie Hammer fan que tot sigui senzill, però sofisticat a la vegada. Call Me by Your Name converteix la seva història en universal i totalment identificable per a qualsevol espectador, sense distincions. A més, conté el que possiblement és un dels millors diàlegs entre pare i fill que s’han vist els últims anys, i un pla final colpidor. [crítica / tràiler]

Oscar, Globus d’Or, Lleó d’Or… amb La Forma del Agua, Guillermo del Toro es va empatxar de grans premis gràcies a la que possiblement és la seva pel·lícula més rodona. La delicadesa amb què el director mexicà desgrana la història d’amor entre una dona muda i un ésser amfibi en els Estats Units de la Guerra Freda és exquisida, i va més enllà dels codis d’un gènere concret. A La Forma del Agua hi ha ciència-ficció, hi ha thriller d’espies, hi ha drama social, hi ha esperit crític contra la discriminació i, per sobre de tot, un gran homenatge al propi món del cinema. I tot encaixa de forma admirable i cohesionada, sense deixar-se emportar per excessos de sucre o perdre’s en explicacions de context innecessàries. A més, el conjunt queda arrodonit amb una estètica i una banda sonora que acaben de completar una pel·lícula preciosa i cridada a perdurar en el temps. [crítica / tràiler]

Poques pel·lícules s’hauran vist aquest any tan rematadament “made in USA” com The Rider, però al mateix temps poques han aconseguit fer-nos partícips d’una història que ens podia resultar tan llunyana a nivell cultural, geogràfic i social. La directora Chloé Zhao converteix en ficció gairebé documental el drama d’una jove estrella del rodeo de Dakota del Sud que veu trencat el seu somni vital, i ens l’acosta de forma que pràcticament podríem conversar amb ell i tot. Amb el fet diferencial (i mèrit afegit) de comptar amb els protagonistes reals com a actors de la pel·lícula, The Rider pren part de l’esperit del western clàssic i ens ensenya la importància cabdal que pot arribar a tenir muntar sobre un cavall en aquella part del món, per molt estrany que ens pugui semblar a nosaltres. Tot un prodigi per a una producció tan humil com aquesta. [crítica / tràiler]

El diàleg entre Frances McDormand i Sam Rockwell que tanca Tres Anuncios en las Afueras és probablement un dels més còmplices de tots els que hem pogut veure en el transcurs de l’any 2018, i també un dels que millor defineixen l’evolució dels personatges que havien protagonitzat la història fins llavors. Martin McDonagh desenvolupa una pel·lícula molt aspra, en què l’odi i la irracionalitat semblen dominar-ho tot, però a la vegada presenta uns personatges tremendament humans, que aprenen i canvien. Més enllà d’aquesta contundència dramàtica, Tres Anuncios en las Afueras és també un dur retrat de l’Amèrica profunda que sembla dir-te a la cara: “si creus que la teva vida és injusta, fixa’t en aquesta”. Potser no és la millor història per a animar-te si véns de passar un mal dia, però és, indiscutiblement, una de les millors de l’any. [crítica / tràiler]

El western independent nord-americà ens tenia reservada una altra joia en forma d’epíleg. Abans de morir (i amb una absoluta consciència d’aquest fet), l’actor Harry Dean Stanton ens ha deixat amb Lucky un testimoni vital impagable i dirigit magistralment per John Carroll Lynch. A banda del retrat directe i profundament humà del seu protagonista, amb tots els seus defectes i virtuts, i sense cap intenció de dramatitzar res, la pel·lícula és capaç de definir-lo mitjançant una sèrie de personatges i situacions genuïnes que poc a poc van conformant tota la reflexió existencial que ens vol transmetre. Cada mirada perduda de Harry Dean Stanton, cada mínima mostra d’afecte, cada resposta malcarada… tot adopta un significat més enllà de la superfície, i fa de Lucky una d’aquelles petites joies que contenen molt més cinema del que sembla a primera vista. [crítica / tràiler]

La posició de Paul Thomas Anderson com a un dels cineastes de primer nivell dels últims 20 anys va quedant refermada cada cop que estrena una nova pel·lícula. El director és capaç de passar d’una divagació genial com Puro Vicio a una història completament carregada de precisió i mala llet com El Hilo Invisible. Si a Call Me by Your Name parlava de la gran història romàntica de l’any, aquí es pot afirmar clarament que estem davant de la relació més malaltissa que ens ha deixat aquest 2018. Daniel Day Lewis firma el seu presumpte últim paper amb una brillantor inigualable gràcies a un personatge fascinant i a un film que, fidel al seu contingut, va teixint poc a poc una història realment pertorbadora. Més encara quan es deixa reposar dins el cap de cadascú. Potser la parsimònia amb què avança fa que no es noti del tot durant el visionat, però El Hilo Invisible és el que s’acaba cosint entre l’espectador i la pel·lícula. [crítica / tràiler]

Entre la pràctica unanimitat alabadora per part de la crítica i la polèmica relacionada amb la seva estrena a sales de cinema, era complicat afrontar Roma sense cap mena de condicionant. Però quan va arribar, ens vam trobar amb una pel·lícula majúscula. Alfonso Cuarón ofereix un recital darrere la càmera des del primer fins l’últim pla, i combina tot el pes personal de la història amb una increïble capacitat per a explicar-la sense capricis ni exageracions. A banda de l’homenatge a la seva mainadera de quan era petit, Cuarón converteix Roma en un retrat social i històric que va molt més enllà d’una simple mirada nostàlgica. De fet, el director acaba posant de manifest que les seves vivències com a infant no són allò veritablement important dins de la història que vol explicar. Deixant qualsevol influència o polèmica a banda, és un incontestable tros de pel·lícula. [crítica / tràiler]

La mirada infantil és possiblement la més delicada i difícil de plasmar darrere una càmera de cinema. També és la més complicada d’entendre per a aquell l’espectador que no contempla cap més infantesa que la que va tenir ell. Potser per això The Florida Project és gairebé com un petit miracle. Sean Baker s’acosta al costat ocult de Disneylandia per a mostrar-nos, amb tota la naturalitat del món, el parc d’atraccions particular de la petita Moonee (aliena a la realitat que l’envolta) i la dura existència de la seva mare Halley. I el millor és que ho fa sense apiadar-se d’elles, ni recreant-se en la seva misèria, ni utilitzant-les per a atacar ningú. És evident que Baker vol mostrar una realitat molt concreta i que hi ha uns motius específics darrere, però en cap cas hi ha subratlladors o artificis. Serveixi d’exemple la pròpia Brooklynn Prince, davant el somriure murri de la qual és impossible no caure rendit. The Florida Project és allò que hi ha, sense més. Per tot això, i tot i que potser no és la més absolutament rodona de totes, és la pel·lícula més important d’aquest any que tanquem. [crítica / tràiler]

LES MILLORS PEL·LÍCULES DE 2018 – Del 20 a l’11

Un any més, i ja en van uns quants, els títols de totes les pel·lícules que formen part el TOP20 de l’any han estat reinterpretats per la Susana, que ha modificat algun element jugant amb detalls i aspectes importants de cada film. No sempre són fàcilment identificables, però havent vist la pel·lícula és fàcil entendre’ls. Fent clic a cada imatge, es pot veure la imatge en alta resolució.

De nou, proposo que voteu la vostra pel·lícula preferida de 2018, ja sigui una de les incloses a la meva llista personal o qualsevol altra. Si voleu compartir els vostres Top10 particulars o valoracions del meu, endavant!