Mission: Impossible – Fallout
Director: Christopher McQuarrie
Intèrprets: Tom Cruise, Rebecca Ferguson, Henry Cavill, Simon Pegg, Ving Rhames, Vanessa Kirby, Michelle Monaghan, Alec Baldwin, Sean Harris, Angela Bassett, Sian Brooke.
Gènere: Acció, thriller. USA, 2018. 150 min.
En una perillosa missió per a evitar que un carregament de plutoni caigui en mans no desitjades, Ethan Hunt decideix anteposar la vida d’un dels seus companys i que a canvi aquesta fracassi. Això fa que la CIA, que no confia en Hunt, decideixi intervenir incloent un dels seus agents, August Walker, a l’equip que s’ha d’encarregar de recuperar el plutoni abans que es comercialitzi al millor postor. Tot i les diferències entre ells, Hunt i Walker es veuen empesos a col·laborar per a tancar amb èxit la missió.
Aquell moment en què un pensa “fins aquí” o “ja no dóna per a més” sembla no arribar mai quan es tracta de la saga Misión Imposible. Fins i tot es fa estrany afirmar que la (ja) sisena pel·lícula d’una franquícia de cinema d’acció resulta ser-ne una de les millors entregues. Però la realitat és aquesta: Misión Imposible: Fallout recupera i executa de forma excepcional tots els trets característics d’aquest univers de persecucions, lluites i situacions límit. A més a més, compta amb un duet gairebé infal·lible format per un Tom Cruise completament entregat a les temeritats del personatge i per un Christopher McQuarrie que domina a la perfecció el ritme (que ràpid poden arribar a passar aquests 150 minuts) i visualitza com ningú l’espectacularitat de cada escena. Tot plegat, evidentment, sumat a una obligada i pertinent inversemblança que identifica Misión Imposible: Fallout com un orgullós membre de la seva família.
El salt al buit sobre París, la persecució a tres bandes pels carrers de la ciutat, l’esprint de Tom Cruise pels terrats de Londres, el combat d’helicòpters entre pics nevats… la pel·lícula compta amb un bon grapat d’escenes que cobreixen l’espectacle en les seves diferents facetes. És cert que les tenim ja vistes i conegudes, però no per això són caduques si s’utilitzen amb aquesta volta de rosca extra que Misión Imposible: Fallout busca en tot moment. Christopher McQuarrie és capaç de transmetre’ns el vertigen, la velocitat, la tensió i l’adrenalina dels personatges gràcies a plans gairebé impossibles (com pertoca), però sobretot a la fantàstica planificació de les seqüències. Com a exemple predilecte: la baralla que Cruise, Cavill i un bon nombre d’adversaris mantenen en un lavabo d’una festa de luxe, on la lluita més física i brutal es combina amb uns treballats jocs visuals gràcies a la paret emmirallada central. Escenes com aquesta defineixen a la perfecció l’estil de Misión Imposible: Fallout.
A nivell narratiu, Misión Imposible: Fallout no pot evitar caure en errors ja habituals de la saga, i que bàsicament es poden resumir en que la trama vol ser massa enrevessada pel poc temps que es dedica a la seva explicació. El missatge de 20 segons que explica la missió a Ethan Hunt abans d’autodestruir-se ja n’és una bona mostra, i a partir d’aquí és fàcil confondre’s amb la funció o les motivacions d’algun dels personatges secundaris, sovint poc desenvolupats en aquest sentit. No obstant, això no afecta la dinàmica de Misión Imposible: Fallout, la qual sí que mostra especial interès en donar valor a les seves antecessores incloent un munt d’elements ja coneguts pels seguidors de la saga. Hi destaca, sense anar més lluny, la implicació personal del propi Ethan Hunt, que aquí experimenta una evolució important pel que fa a la seva relació amb Julia Meade, una trama clau a Misión Impossible III.
Menció a banda es mereix Tom Cruise, que amb 56 anys segueix donant una potència inigualable a cada escena que protagonitza. Tenint en compte la seva renúncia a cap doble especialista, per molt perillós que sigui el rodatge, el desplegament que fa a Misión Imposible: Fallout és prodigiós, i probablement una de les claus que l’acció traspassi la pantalla de forma tan efectiva. Sembla evident que la franquícia seguirà viva mentre Cruise ho vulgui. Aquest cop, a més a més, compta amb un Henry Cavill que suposa un complement perfecte. A banda d’estar a la seva alçada en les escenes d’acció, Cavill funciona de forma particular en la naturalesa del seu personatge, i encaixa perfectament en l’esperit de Misión Imposible: Fallout. També és tot un encert recuperar Rebecca Ferguson, tot i que es nota la dificultat per a encabir la seva trama en el conjunt, i òbviament l’humor de Simon Pegg ja forma part del segell de la saga.
Així doncs, i a pesar que una sisena part sembli sinònim de producte excessivament dilatat, no són pocs els motius que fan de Misión Imposible: Fallout un èxit dins del gènere d’acció. Per molt que repeteixi clixés de tota mena i que no innovi pràcticament gens en les seves trames (les quals, per cert, s’obliden amb una facilitat admirable), la pel·lícula estableix una connexió molt especial amb l’espectador que busca acció pura i directa. El ritme, sempre pendent de no rebaixar-se massa, però també d’evitar l’empatx, és un aspecte clau. També ho és el carisma que desprèn tot el conjunt. I, evidentment, Tom Cruise. És curiós, perquè en el fons no es pot negar que la saga repeteix el mateix patró de pel·lícula una i altra vegada, però tot i així Misión Imposible: Fallout et deixa com qui acaba de veure el millor títol d’acció en molts anys. En aquest cas, pocs recelarien davant l’arribada d’una setena, per molt que la integritat física de Tom Cruise estigui demanant a crits el contrari.
Martí
M.A.Confidential 
Retroenllaç: MISIÓN IMPOSIBLE: FALLOUT | M.A.Confidential – 12 años de esclavitud
Retroenllaç: LES MILLORS PEL·LÍCULES DE 2018 – Del 20 a l’11 | M.A.Confidential
Retroenllaç: JOHN WICK: CAPÍTULO 3 – PARABELLUM | M.A.Confidential