M.A.Confidential

El que sí que aconsegueix Vengadores: Infinity War, i de forma admirable, és introduir i ramificar els diferents fronts que té la història sense generar el més mínim risc de pèrdua. Tot i que agafa alguna que altra drecera (els trasllats interplanetaris són sorprenentment “ràpids”), el muntatge paral·lel arriba a combinar fins a quatre o cinc focus d’acció sense que el ritme ni l’interès se’n ressenteixin en cap moment. A més, la forma amb què s’agrupen els diferents superherois és un encert: des de l’enorme complicitat que sorgeix entre Thor i Rocket, fins la competitivitat que genera la coincidència de tres galls com Iron Man, Star-Lord i el Dr. Strange en un mateix galliner. I Thanos, com a pilot al volant de la seva particular “road movie” espacial a la recerca de les gemmes. Vengadores: Infinity War sap donar a cada escenari una atmosfera pròpia, però a la vegada aconsegueix que tots ells formin part d’un únic tot ben definit.

La fórmula, això sí, té els seus damnificats. I no són precisament secundaris. La participació de figures com el Capità Amèrica, Black Panther o la Viuda Negra són pràcticament testimonials i d’una mínima incidència en allò que passa a Vengadores: Infinity War. Sorprèn especialment en el cas del primer (un dels més esperats), i també del segon, que ve de protagonitzar una de les pel·lícules de més èxit en la història de Marvel. De la mateixa manera, la sensació és que el paper del territori de Wakanda és del tot circumstancial, ja que la raó per la qual el tram final es trasllada allà no té massa força. Una batalla que, per cert, deixa entreveure algunes influències per part d’El Señor de los Anillos. Tornant a la presència dels personatges, també cal apuntar que Vengadores: Infinity War no es preocupa massa (o no té temps) de mostrar gaires seqüeles dels fets de Capitán América: Civil War en els diferents integrants dels Vengadores.

Les pegues hi són, però el cert és que concebre una història com aquesta requeria fer una pel·lícula imperfecta. I en aquest sentit, Marvel ha escollit sàbiament bé els aspectes a “sacrificar” i els que potenciar. Vengadores: Infinity War s’entrega a l’èpica com ningú; de fet, en el seu transcurs conté diverses escenes que perfectament podrien ser el clímax de qualsevol altre títol. També equilibra prou bé humor i dramatisme, tot i que la història tendeixi clarament cap a aquest últim aspecte. Però el millor de tot és que, per fi, s’arrisca a sortir-se d’uns cànons fins ara omnipresents al cinema de Marvel; i a més, ho fa de forma coherent amb el conjunt. De la mateixa manera que al llarg d’aquests anys calia posar a lloc alguns títols correctes o mediocres venuts com a suposades obres mestres, davant Vengadores: Infinity War és molt complicat negar l’enorme gesta de Marvel. Thanos, amb tu va començar tot, i esperem que amb tu també continuï.