M.A.Confidential

Brad Bird planteja una pel·lícula de superherois que ens parla de les pròpies pel·lícules de superherois i el seu paper en la societat actual. I en aquesta societat, la imatge de marca ho és tot. Des del punt de vista dels protagonistes, Los Increíbles 2 posa de manifest que ni tan sols uns salvadors com ells poden escapar de la mala reputació si no la cuiden, un concepte que resumeix a la perfecció el personatge de Winston Deavor (al qual li va com anell al dit la veu de Bob Odenkirk/Saul Goodman). Tot l’enfocament lligat al marketing, a la recerca de la millor imatge possible que arribi a les pantalles dels ciutadans, és un clar reflex de com funcionen les coses avui dia. Però Los Increíbles 2 no es queda aquí, sinó que gosa afegir un enemic que posi en evidència tot això, fins al punt de generar-nos una opinió ambigua i tot. I és que el discurs que Screenslaver (ens) dirigeix a tots els espectadors en cert punt de la pel·lícula, és realment potent i difícil de rebatre, i podria fer obrir els ulls a més d’un.

Però no acaba aquí tot l’espectre temàtic de Los Increíbles 2, ja que, òbviament, torna a situar l’entorn familiar com l’altre gran focus d’atenció. I ho torna a fer amb un encert enorme. D’una banda, Brad Bird té l’habilitat d’inserir el missatge feminista sense fer-lo descarat (l’enfadada inicial de Bob quan escullen Helen abans que ell) i posteriorment va normalitzant el paper del pare com a responsable de la casa i els fills mentre la seva dona duu a terme les missions. És en aquesta part on l’humor juga un paper més important, ja sigui per situacions quotidianes en l’educació dels seus fills, o pel despertar sobrenatural d’un Jack-Jack que s’acaba convertint en la veritable estrella de Los Increíbles 2. Com ja passava en el tram inicial de la primera entrega, la pel·lícula sap fer el retrat terrenal d’aquesta família de superherois, cosa que ens permet identificar-nos molt més fàcilment amb ells.

Són molts i potents, doncs, els elements que converteixen Los Increíbles 2 en alguna cosa més que una seqüela de superherois. De fet, si l’analitzem només com a tal, no es pot negar que té un argument força tòpic i carregat de situacions ja vistes en altres títols d’aquest gènere; fins i tot el gir principal és bastant previsible. No obstant, fins i tot aquí cal celebrar el referent més clar de la pel·lícula, que és ni més ni menys que la saga “menys afortunada” en l’escena actual: X-Men. A mig camí entre la paròdia -només cal veure alguna de les habilitats dels nous superherois- i l’èpica real, Los Increíbles 2 fins i tot aconsegueix un clímax final d’allò més trepidant. En tot cas, la sensació és que la pel·lícula no depenia només d’això, sinó que fins llavors ja ens havia parlat d’un munt de coses transcendents i realment properes a la nostra vida real. Veurem si aquesta seqüela serà també recordada en un relatiu segon pla dins de la filmografia de Pixar, però el cert és que, tal com la seva predecessora, no s’ho mereixeria.