Quién te Cantará
Director: Carlos Vermut
Intèrprets: Najwa Nimri, Eva Llorach, Carme Elías, Natalia de Molina, Julián Villagrán.
Gènere: Drama, 2018. 120 min.
Lila Cassen, una de les grans estrelles de la música pop espanyola, és trobada inconscient a la platja. Quan desperta a l’hospital, Lila pateix amnèsia i no recorda res de la seva vida, cosa especialment preocupant tenint en compte que la cantant planejava el seu retorn després de 10 anys lluny dels escenaris. A pesar dels esforços de la seva amiga i representant Blanca, no sembla que Lila pugui ni vulgui tornar a ser la que era, però tot canvia quan la cantant descobreix a internet un vídeo de Violeta, una admiradora seva que l’imita a la perfecció.
Amb tres pel·lícules a la seva esquena, es podria dir que Carlos Vermut ja hauria d’haver consolidat mínimament la seva identitat com a cineasta, però la sensació és que aquesta no és, per ara, la seva intenció. El seu cinema segueix mesclant conceptes molts clars i contundents amb una espècie de procés permanent d’exploració narrativa, i és exactament això el que es plasma a Quién te Cantará. Un cop més, Vermut ens planteja una història imprevisible, no tant perquè estigui plena de girs inesperats, sinó per la forma amb què la seva narrativa va mutant a mida que avança. A pesar d’això, lluny de provocar desconcert, el que aconsegueix el director madrileny és que cada racó de Quién te Cantará tingui una força i un to molt particulars, sense que en cap moment deixin de formar part del mateix conjunt. I aquest conjunt va sobrat de forces per a impactar-nos una i altra vegada.
No és fàcil resumir Quién te Cantará en poques paraules. El seu principal conflicte, o si més no el que uneix les tres protagonistes femenines, és el de la identitat; ja sigui perduda, adoptada, robada, falsejada o fins i tot no adquirida. L’amnèsia de Lila Cassen i el seu descobriment del tipus de persona que era abans, com si s’estigués mirant a un mirall que acaba detestant, tan sols és el principi. I és que el personatge de Violeta, que es pot percebre com a secundari o concebut al servei del que necessita Lila, resulta tenir una complexitat força més accentuada. No és només que sembli tenir una personalitat diferent segons la persona amb qui està, sinó que inclús per a l’espectador és difícil arribar a conèixer-la del tot. De fet, un dels aspectes de Quién te Cantará que que deixen més empremta és precisament aquesta sensació que cap dels personatges se’ns ha mostrat de forma realment transparent.
El paper de Violeta es veu afectat, a més a més, per la incidència de la seva filla Marta, que suma la seva absoluta apatia vital a la desesperació de veure la feblesa mental de la seva mare. Carlos Vermut sorprèn per la dura càrrega psicològica que atorga a aquesta relació i per l’estridència amb què la tracta (l’escena àlgida arriba a ser molt incòmoda), fins al punt de convertir-la en la trama de més pes de Quién te Cantará. Aquí, Vermut no només aprofita per a parlar de l’evident xoc generacional, sinó que també apunta a la falta de rumb dels joves com la Marta, la principal preocupació de la qual és “el meu mòbil fa fotos molt pitjors que els dels meus amics”. És una llàstima que aquesta part de Quién te Cantará quedi relativament coixa quant a desenvolupament, ja que potser hauríem necessitat entendre una mica millor el brutal personatge de la filla.
Un altre dels nuclis temàtics importants de la pel·lícula és el de la fama, plantejat com un autèntic joc d’identitats a dues bandes. Lila és l’artista, obligada a recuperar i reproduir la imatge personal per la qual és coneguda enlloc de ser ella mateixa, mentre que Violeta és la seguidora que només troba la plenitud i la felicitat quan adopta la imatge de Lila. Quién te Cantará reflexiona sobre aquest camuflament de la realitat que fa felices les dues parts, i el duu a unes cotes (millor no desvetllar-les) que poden ser força malaltisses. Per a plasmar-ho, sorprèn que a Carlos Vermut no l’importi tirar d’obvietats com la relació cromàtica entre els noms de les dues dones, o de recursos visuals com la superposició de les seves imatges i la presència de miralls que provoquen reflexos partits o distorsionats. Fins i tot no sembla preocupar-lo el fet de conduir Quién te Cantará cap a un desenllaç relativament previsible.
Tot plegat explica les impressions apuntades a l’inici respecte el cinema de Carlos Vermut. A vegades, sembla que la voluntat del director d’incloure més idees i temàtiques sobrepassa la capacitat de la pròpia pel·lícula, cosa que es tradueix en aquestes imperfeccions: falta de desenvolupament d’alguna trama, conceptes interessants que queden una mica deixats o aspectes resolts per la via ràpida. Però Vermut se les empesca perquè tot això formi part de l’encant –per dir-ho d’alguna manera– de Quién te Cantará. L’obra final és d’allò més sòlida i coherent, i en tot moment posa de manifest la personalitat de l’autor que hi ha darrere, el qual, en certa manera, també està buscant i expressant la seva pròpia identitat. Després de Quién te Cantará, només se li pot dir a Carlos Vermut que segueixi aquesta exploració i, sobretot, que ens vagi entregant més pel·lícules com aquesta.
Martí
M.A.Confidential 
Retroenllaç: LES MILLORS PEL·LÍCULES DE 2018 – Del 20 a l’11 | M.A.Confidential