M.A.Confidential

En el cas de Spider-Man: Un Nuevo Universo, l’elecció de Miles Morales com a protagonista no és gens casual; de fet, és del tot coherent amb la mentalitat de la pel·lícula. D’una banda, situa el focus de la història en personatges afroamericans, cosa que sembla impensable en una suposada versió amb actors reals; de l’altra, la història del propi Miles (un noi de barri que entra a un institut ple d’alumnes de classe alta) no deixa de ser una representació del que suposa l’arribada de Spider-Man: Un Nuevo Universo dins d’un gènere de superherois que ara mateix controla la popularitat i la taquilla arreu del món. A pesar d’això, la pel·lícula tampoc es torna completament boja, ja que la trama de Miles conté tots els elements indispensables de qualsevol Spider-Man: el descobriment dels poders, l’aprenentatge, els dilemes morals, el control de les seves noves habilitats i, per descomptat, un enemic tan emblemàtic com Kingpin.

L’estètica visual de Spider-Man: Un Nuevo Universo és d’aquelles que, realment, trenquen tots els esquemes vistos fins ara. Els directors Peter Ramsey, Robert Persichetti Jr. i Rodney Rothman omplen la pantalla de capes i textures, sempre fugint de l’estricte realisme i transmetent una veritable sensació d’estar passant les pàgines d’un còmic. El treball de la profunditat de camp és especialment destacable, ja que evidencia aquesta mescla d’estils; de fet, hi ha escenes en què fins i tot és complicat processar tot el que es veu en pantalla, ja que el segon pla es desenfoca o desdibuixa per complet. En tot cas, la sensació és que Spider-Man: Un Nuevo Universo no es posa cap mena de límit en la seva animació. Només cal veure els dissenys del tot diferents de cadascun dels Spider-Man que hi apareixen. Tot això, lluny de crear confusió o un pastitx visual sense fonament, acaba encaixant i cohesionant-se de forma sorprenent.

Més enllà de tot el que suposa Spider-Man: Un Nuevo Universo dins del gènere de superherois i de la seva revolució a nivell visual, cal apuntar que és una pel·lícula que també funciona a la superficie. El ritme és elèctric i incansable, sobretot gràcies a la capacitat de sintetitzar bona part del context de la història i centrar-se en allò essencial. La direcció aprofita la tècnica d’animació per a oferir seqüències i enquadraments impossibles en les escenes d’acció, però també sap definir molt bé cada personatge. L’humor és un ingredient bàsic, però no la converteix en una paròdia i no li resta dramatisme o èpica quan pertoca. Finalment, es pot dir que l’últim gran èxit de Spider-Man: Un Nuevo Universo és que la seva pròpia premissa la fa més propensa que cap altra a tenir seqüeles i preqüeles de tota mena, ja que el que capta és una petita porció d’un “multiunivers” que pot ser tan gran com el vulguin fer.