M.A.Confidential

Aniquilación té al·licients de sobra per a crear un magnetisme molt especial. Alex Garland ja va demostrar a Ex Machina una elegància visual impecable, i aquí ho torna a aconseguir. El jocs cromàtics són hipnòtics i encisadors, però a la vegada profundament inquietants, fent honor a l’enganyosa i ambigua realitat que s’amaga sota aquesta “resplendor”. El desplegament final, que pot resultar aclaparador pel seu caràcter abstracte i per la seva interpretació, però que en realitat no és gens grandiloqüent en la posada en escena, representa a la perfecció el segell del director britànic. A Aniquilación, Garland també posa de manifest la seva cura dels detalls i la funció que aquests juguen com a relatives pistes o avanços del que passarà. Aquest pla en què un got d’aigua refracta la imatge de Lena i Kane donant-se la mà, per exemple, acaba prenent un significat molt especial. I de fet, no és la única ocasió en què un got d’aigua apareix en pantalla.

Però Aniquilación només requereix atenció visual, sinó també auditiva. Sobretot, perquè cal escoltar les cinc protagonistes i les seves respectives històries personals. La pel·lícula ens dóna la informació justa sobre cadascuna d’elles, però defineix a la perfecció la seva forma d’encarar la vida, i el “resplendor” té un significat propi per a cadascuna. El dolor insuperable per la mort d’un fill, el pou de l’alcoholisme, l’intent reiterat de suïcidi per depressió, l’autoengany d’un suposat matrimoni perfecte… totes exemplifiquen d’una forma o altra la tendència autodestructiva humana que posa de relleu Aniquilación. També hi incorpora la malaltia terminal com a motiu per a esborrar qualsevol perspectiva de futur. I al capdavall és això el que fa perillar les seves vides, i no els atacs externs. El mode amb què Alex Garland combina aquest component psicològic amb les estranyes condicions biològiques que rodegen les protagonistes és admirable, i terrorífic a la vegada.

En realitat, tot el rerefons d’Aniquilación té sempre un punt de terror. En especial, per aquesta sensació d’enfrontar-se a una entitat desconeguda capaç de detectar els elements destructius del nostre ADN i regenerar-los per a començar de nou. I és aquí on cal tornar a la imatge inicial de la cèl·lula que es desdobla, ja que el sentit de tot allò que explica la pel·lícula es pot començar a construir a partir d’això. De la mateixa manera que a La Llegada l’entitat alienígena detectava les mancances comunicatives de l’espècie humana i oferia una solució, a Aniquilación encara es va més enllà i es planteja una “cura a tots els nostres mals” que acaba resultant bastant més pertorbadora. De totes formes, estem davant d’una d’aquelles pel·lícules que poden frustrar si es pretenen entendre de forma completa, i encara més, de forma immediata. És més, potser no cal assolir-ho. El millor és reposar-la i repassar-la, perquè té elements i interpretacions de sobra per a situar-la com un dels títols més rellevants de la ciència ficció actual.