M.A.Confidential

Aquestes prioritats narratives queden manifestades en un altre aspecte clau que determina els objectius del director: la definició del punt de vista. El Reino hauria pogut ser concebut com a thriller policíac, però no ho és. No seguim una investigació de de l’angle de l’autoritat, sinó que acompanyem el criminal. Això crea una particular relació amb ell, ja que Sorogoyen propicia que ens hi puguem arribar a sentir relativament propers, tot i ser un lladre, un coaccionador i un miserable. En certa manera, la pròpia inèrcia de l’acció fins i tot ens empeny a patir per la seva integritat. I és que en el fons El Reino mai no ens diu que nosaltres no tenim res a veure amb tot allò, sinó que ens fa reflexionar sobre segons quines actituds. Valgui com a exemple aquesta escena en què Manuel caça un client d’un bar que rep canvi de més i decideix quedar-se’l; què faria si enlloc d’aquests 10 euros pogués tenir accés a milions?

Tot i que l’escena pot resultar anecdòtica i puntual, té un pes considerable, ja que El Reino no només apunta a la classe política i empresarial, sinó que vol reflectir la corrupció com un mal endèmic de la societat espanyola. De fet, Sorogoyen encara obre més aquest ventall cap a altres sectors en la interessant escena final de la pel·lícula. Són apunts significatius dins del missatge global del film, però a la vegada deixen certa sensació que, ja que s’exposen, podrien haver estat una mica més desenvolupades. En tot cas, és evident que la història central d’El Reino apunta directament a una trama de corrupció àmpliament coneguda a tot Espanya, i que els membres de cert partit polític es veuran incòmodament identificats en els diferents personatges de la pel·lícula. Les influències, les pressions, les conspiracions, les traïcions i els “accidents” estan a l’ordre del dia, i sense cap mena de pes de consciència per part dels responsables. Realment, es podria dir que la pel·lícula està protagonitzada per gent menyspreable.

A nivell tècnic, la relació de la càmera amb els personatges és intensa des del principi. Sorogoyen obre El Reino amb un pla que fa certa olor a Uno de los Nuestros, però sempre amb Manuel com a focus central, i a partir d’aquí ja no es desenganxa del personatge. El director sap construir grans escenes sense necessitat de grans floritures i marcant el ritme amb els moviments de càmera. El moment tens en què Manuel es vesteix sota la vigilància d’un Guàrdia Civil, o el balanceig amb què seguim la memorable conversa que té amb un company seu de partit en un balcó en són dos grans exemples. A banda, Sorogoyen és capaç de treure pit amb un llarg pla seqüència realment meritori o amb una breu però intensíssima persecució a la carretera. Això, unit a la perícia dels diàlegs i a una omnipresent (excessiva, inclús) banda sonora que accentua el pols narratiu converteixen El Reino un thriller d’allò més efectiu.