Pocs anys m’ho han posat tan difícil per a elaborar la ja preceptiva llista de les 20 millors pel·lícules que han passat per les nostres sales durant els últims dotze mesos. Grans blockbusters que han complert expectatives, cinema espanyol de nivell, animació que s’allunya dels cànons habituals i, òbviament, notables títols independents que han passat massa desapercebuts de forma injusta. En tot cas, totes elles pel·lícules que defineixen un any amb molta qualitat, i que val la pena recuperar en cas que s’us hagin escapat. Aquestes són les 10 que omplen la part baixa de la llista:
Wind River
All posts tagged Wind River
Wind River
Director: Taylor Sheridan
Intèrprets: Jeremy Renner, Elizabeth Olsen, Julia Jones, Graham Greene, Jon Bernthal, Matthew Del Negro, Kelsey Chow.
Gènere: Thriller, policíac. USA, 2017. 110 min.
En ple hivern, una noia apareix assassinada al mig d’una muntanya a la reserva indígena de Wind River, a l’estat nord-americà de Wyoming. L’FBI envia la jove agent Jane Banner per a dirigir la investigació, però quan aquesta arriba a la zona constata que mai podrà resoldre el cas si no compta amb l’ajuda de Cory Lambert, un experimentat caçador que coneix tots els racons i habitants de la zona. Poc a poc, l’agent Banner descobreix que la vida a aquella desconeguda regió és especialment dura.
L’any passat, Comanchería convertia una trama policíaca relativament convencional en un film de gran entitat gràcies a la dimensió dels personatges i al retrat de les particularitats de la vida a l’estat de Texas. Ara, el seu guionista Taylor Sheridan aconsegueix un efecte semblant posant-se darrere la càmera a Wind River, un thriller impregnat de la neu abundant i el fred gèlid de les muntanyes de Wyoming. La historia no només relata la investigació de l’assassinat que ho origina tot, sinó que ens descobreix un racó d’Estats Units on la vida és especialment difícil i cruel, fet que té una clara afectació als seus habitants. Mitjançant el contrast entre la visió de la jove agent de l’FBI acabada d’arribar de Las Vegas i la de l’experimentat caçador autòcton, Wind River ens permet anar aprenent les particularitats que regeixen la convivència en aquella regió. Uns condicionants que, tot i no anar sempre estrictament lligats a la llei, acaben sent determinants per a la resolució del cas i donen un aire especial a la pel·lícula.
Amb prou feines han passat quatre dies per a recuperar-nos de l’empatx cinèfil del Festival de Sitges, però per a no oblidar-nos-en encara, cal recuperar i valorar tot el que hi hem pogut veure, que no ha estat poc. Potser no ha assolit el grau d’anys recents, però en general es pot dir que ha estat un 50è aniversari de qualitat notable quant a les pel·lícules. En aquesta primera crònica (en vindran unes quantes més), hi incloc ja alguns dels títols que més han triomfat segons el criteri d’un servidor.
La Forma del Agua (Guillermo del Toro, 2017)
Minuts abans de començar la projecció, Guillermo del Toro ens va confessar que La Forma del Agua és la pel·lícula que més aprecia de totes les que ha fet. I la veritat és que, un cop vista, queda clar que el director mexicà hi ha posat l’ànima. Enmig d’una mescla considerable de gèneres i temàtiques, La Forma del Agua va trenant una història en què l’amor acaba transcendint tot tipus d’entrebancs i circumstàncies; i ho fa de forma natural, sense que ens surti el sucre per les orelles i sense suavitzar un entorn que, en realitat, és d’allò més obscur i descoratjador. Hi ha una gran història amorosa, però també un thriller d’espies, una crítica social i uns tocs de comèdia que encaixen perfectament.
La pel·lícula es centra en la peculiar relació entre una netejadora muda (brillant Sally Hawkins) i un ésser amfibi que Estats Units vol utilitzar per al seu programa espacial, però Guillermo del Toro hi amaga un potent retrat sobre la soledat i les fortes desigualtats socials en l’enganyós somni americà dels 60. També fa tota una oda al cinema, en aquest cas com a via d’escapament per als qui no tenen res més. La Forma del Agua recorda a Eduardo Manostijeras de Tim Burton, però també a El Laberinto del Fauno del propi Del Toro, i fins i tot evoca al cinema negre amb la Guerra Freda pel mig. Amb un fantàstic ús de la música i la fotografia, i una direcció plena de delicadesa, el film sap tocar la fibra sense atacar-nos el llagrimer, i ens retroba amb l’essència del cinema clàssic. Un d’aquells contes cinematogràfics que caldrà preservar al cap dels anys.
Després d’oferir una primera selecció de les pel·lícules que es podran gaudir al Festival de Sitges, amplio la llista amb un altre grapat de títols que ens posen les coses difícils als qui voldríem veure-ho tot. Com es pot comprovar, torna a haver-hi propostes per a qualsevol tipus d’espectador. A escassos cinc dies de l’inici del festival, ja esperem impacients la peregrinació cap a l’Auditori Melià, el Retiro i el Prado. Ens veiem allà!